El Dia Mundial pel Treball Decent és un moment oportú per reflexionar sobre un mercat de treball canviant que es veu inevitablement afectat per la ruptura de l’estat de benestar. El concepte de treball decent evoluciona en un moment on els llocs de treball, les seves condicions i les desigualtats es troben més polaritzades que mai, i precisament per això és necessari analitzar-ne els motius.
És cert que la situació econòmica ha millorat. El mercat de treball es mou i s’està creant ocupació, però seguim arrossegant dèficits no resolts que han augmentat en els darrers anys, com ho són la temporalitat, la parcialitat, l’economia submergida i l’estancament dels salaris que afecten, en bona part, als més vulnerables. Aquests factors provoquen que hi hagi persones amb una remuneració insuficient per portar una vida digna i condicions laborals que dificulten la consecució d’un projecte vital a llarg termini. La manca de perspectives i un entorn laboral que atempta, en molts casos, contra la salut i integritat del treballador són la cara visible d’una economia al servei del capital on la persona és un simple instrument que, en molts casos, serveix i és utilitzada en funció dels interessos que marca el mercat.
Per això cal seguir insistint a posar la persona al centre de les polítiques laborals, fins i tot a risc de seguir desgastant el concepte i que acabi sent una expressió buida de contingut. És aquest, i no un altre, el repte governamental i empresarial principal per tenir un mercat laboral més humà, sostenible, responsable socialment i alhora productiu. Sent molts els reptes pendents, cal destacar-ne alguns d’ells per urgents i necessaris:
En primer lloc cal acompanyar les persones que no compten amb un treball decent, i que malauradament això els hi provoca inestabilitat, sofriment i manca d’horitzons vitals. Per resoldre aquestes qüestions cal una millora de les cobertures socials i les polítiques passives d’ocupació. La vida de les persones està plena de moments inesperats que dificulten un desenvolupament normal de la seva activitat laboral i tenint en compte que a les persones els succeeixen coses, cal que administracions i empreses contemplin aquestes situacions com ordinàries i no com extraordinàries, disposant dels mecanismes oportuns per resoldre-les.
En segon lloc, és necessari que les polítiques vagin acompanyades de salaris i ingressos dignes i suficients. Els que treballen haurien de poder acumular, amb les seves cotitzacions, ingressos que garanteixin una seguretat en situacions com l’atur, la malaltia, l’edat avançada o les pauses en la vida laboral per tenir cura de fills, d’altres persones o bé per millorar la seva formació.
D’altra banda, cal establir eines que permetin donar suport a trajectòries professionals que possibilitin l’adaptació a diferents situacions que una persona es pot veure obligada a afrontar durant la seva vida per mitjà de la formació professional permanent. Aquest element és clau per seguir reduint la desigualtat social i reactivar l’ascensor social que s’ha aturat des de la crisi de 2008.
Finalment, és necessari que aquestes accions vagin acompanyades d’una aposta ferma per un sistema productiu de valor afegit, que generi llocs de treball de qualitat, amb visió a llarg termini, que redueixi la temporalitat i la parcialitat en pro de llocs de treball estables on la inversió real sigui la persona que ocuparà el lloc de treball.
A Catalunya i al conjunt de l’Estat assistim a un creixement del treball precari i a l’ascens d’una nova classe de treballadors pobres. Si volem evitar que aquesta generació es consolidi, necessitem comptar amb el treball decent com un element imprescindible per a la justícia social i la cohesió de tota la societat.
