L’ODS 10, reducció de les desigualtats, és clau per erradicar les situacions de pobresa i d’exclusió social.
La desigualtat s’ha instal·lat dins la nostra societat i reflecteix les febleses estructurals del nostre model socioeconòmic. Un model que no ha aconseguit revertir les taxes d’exclusió social des de la gran recessió del 2008. Ans al contrari, segons l’indicador de la Fundació FOESSA, l’any 2018 l’exclusió a Catalunya afectava el 17% de la població, i tres anys després, amb la irrupció de la COVID-19, va augmentar fins al 29%. Pràcticament, 2,3 milions de persones en situació de gran vulnerabilitat i allunyades de la situació d’integració dins la nostra societat.
Però, per què ens cal parlar de desigualtat quan volem parlar de la reducció de la pobresa i l’exclusió? Perquè les deficiències estructurals del nostre model socioeconòmic dins de l’àmbit laboral, d’habitatge i de protecció són generadores de desigualtats i divideixen la població entre les persones que poden accedir a una feina estable, un habitatge digne o una prestació, i aquella part de la població que se’n queda a fora.
En concret, a més d’un mercat laboral caracteritzat per la seva dualitat, on una part dels treballadors tenen unes condicions tan precàries que malgrat tenir una feina no poden arribar a final de mes, i d’unes polítiques públiques en habitatge que no eviten que prop de dos milions de persones a Catalunya visquin en habitatge insegur o inadequat, cal destacar també que les polítiques d’ingressos mínims són un mecanisme que hauria de funcionar com a darrera xarxa de protecció de les persones, i que en molts casos no ho està fent. És a dir, mitjançant l’accés a una prestació d’ingressos mínims, que es concreten en l’Ingrés Mínim Vital i la Renda Garantida de Ciutadania, les persones haurien de disposar d’uns mínims per poder garantir la cobertura de les necessitats més bàsiques quan no disposen de cap altra font d’ingressos. Es tracta d’un dret subjectiu, reconegut a les normatives catalana i estatal, i que, tanmateix, no està arribant a tothom qui ho necessita: només una de cada tres persones en situació de pobresa severa la rep.
A més a més, quan parlem de desigualtat cal tenir en compte la que prové de l’origen familiar. Es coneix com a transmissió intergeneracional de la pobresa la incapacitat de les persones que han nascut en llars desafavorides i amb pocs recursos de poder millorar les seves condicions de vida durant la seva trajectòria vital. És a dir, néixer i créixer en un entorn de pobresa dificulta a les persones el fet de poder canviar la seva situació de partida. Això és un atemptat directe contra la igualtat d’oportunitats i, per tant, un motor de desigualtat del present i del futur. Els estudis ens mostren que els infants que han nascut i crescut amb privacions materials severes, tenen el doble de probabilitat d’esdevenir persones adultes en situació d’exclusió social. I amb això estem al capdavant dels països europeus, és a dir, som un dels països on l’efecte directe de l’origen social és dels més elevats en la desigualtat intergeneracional. En concret, segons es desprèn de l’enquesta de condicions de vida de l’INE, un terç dels ingressos obtinguts per un adult s’expliquen per la família en la qual va créixer , una xifra superior a la mitjana europea. I a més a més, els fills i les filles de persones amb un nivell educatiu més baix mostren taxes de pobresa més elevades que els nascuts en entorns de major nivell educatiu. És a dir, els resultats que assolim al llarg de la nostra vida tenen menys a veure amb el nostre esforç i molt més amb les circumstàncies en les quals hem nascut i hem crescut.
En resum, per poder garantir una societat inclusiva on ningú quedi exclòs és clau l’assoliment de l’ODS 10, la reducció de les desigualtats. I són necessàries polítiques actives d’ocupació centrades en les persones més vulnerables, així com polítiques públiques d’habitatge, d’ingressos mínims i de suport a les famílies amb infants i adolescents.
