La recent sentència del Tribunal Constitucional que declara inconstitucionals dos articles de la Llei 24/2015 en matèria de pobresa energètica torna a evidenciar la tensió de fons que existeix entre la lògica reguladora del mercat i l’obligació de garantir condicions de vida dignes per a tothom
La valoració de la sentència ha de ser clarament crítica, no només pel seu raonament jurídic, sinó sobretot per les seves conseqüències socials. La Llei 24/2015 havia incorporat un mecanisme preventiu essencial: abans de procedir a un tall de subministrament, les companyies havien de demanar un informe als serveis socials i si aquest no s’emetia en el termini de quinze dies, es presumia la situació de vulnerabilitat i s’impedia el tall. Aquest sistema posava la protecció de les persones al centre i evitava que errors o retards administratius es traduïssin en danys irreversibles.
La decisió del Tribunal Constitucional desactiva aquest mecanisme amb l’argument que altera el règim estatal del sector energètic i que Catalunya envaeix competències reservades a l’Estat. Però aquest raonament no entra a analitzar la dimensió material del problema; quedar-se sense llum o sense gas no és simplement una qüestió contractual, sinó una situació que afecta directament la dignitat, la salut i la vida de les persones.
En aquest sentit, la sentència torna a situar els drets socials en una posició subordinada. Prioritza l’homogeneïtat del sistema normatiu estatal per sobre de la protecció efectiva de les persones més vulnerables. El problema de fons és que el Tribunal Constitucional no pondera realment si la mesura anul·lada incideix sobre drets, ni valora de manera suficient l’impacte material que la seva anul·lació pot tenir sobre la vida de les persones. L’energia és un bé essencial. Sense electricitat no es poden conservar aliments, garantir condicions mínimes d’higiene, estudiar, cuidar persones dependents o carregar el mòbil.
Si el Tribunal Constitucional estableix que només l’Estat pot fixar determinades condicions del subministrament energètic, aleshores és responsabilitat de l’Estat assegurar que aquestes condicions ofereixin una protecció real i efectiva. Posar l’accent en la necessitat d’homogeneïtat normativa podria ser compatible si el mínim estatal actués realment com un sòl alt de protecció. Però en aquest cas opera com un sostre: impedeix que Catalunya pugui millorar la tutela quan aquesta millora reforça substancialment la protecció estatal. Aquesta lògica del sostre tensiona el principi de progressivitat dels drets i acaba generant una regressió material en la seva garantia efectiva.
En definitiva, aquesta sentència representa una oportunitat perduda per avançar cap a un model jurídic que posi els drets al centre. La pobresa energètica no és una anomalia puntual, sinó una expressió directa de la desigualtat estructural. L’energia no és un luxe, ni tampoc una simple relació contractual, és una condició indispensable per viure amb dignitat. Quan el sistema és incapaç d’evitar que una família es quedi a les fosques, el problema no és de competència, es de vulneració de drets.
