Hi ha una realitat que creix de manera silenciosa a la nostra societat: l’aporofòbia, és a dir, el rebuig a les persones pobres. Es manifesta quan deixem de veure una persona com a subjecte de drets i la reduïm a la seva situació econòmica, al seu origen o a la seva vulnerabilitat
Des de Càritas la constatem cada dia. La veiem quan una persona troba obstacles per empadronar-se i queda exclosa de drets bàsics. Quan una família és rebutjada per accedir a un habitatge abans fins i tot que ningú escolti la seva situació. Quan determinades persones han de demostrar que mereixen una ajuda perquè sobre elles pesa una sospita permanent.
També la descobrim en experiències que ens haurien de fer reflexionar. Persones que viuen al carrer ens han explicat episodis d’humiliació i menyspreu que sovint passen desapercebuts. El problema no és només l’agressió concreta, sinó la facilitat amb què determinades actituds es normalitzen quan qui les pateix és algú que viu en l’exclusió. És el risc de la deshumanització: quan deixem de veure persones i només veiem etiquetes.
Aquest fenomen prospera en un context d’inseguretat i manca d’oportunitats. L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions per a moltes famílies. Quan els lloguers són inassumibles, les llistes d’espera s’allarguen i els ingressos no arriben, és fàcil buscar culpables entre aquells que també pateixen. Però les persones pobres o migrants no són la causa del problema. El problema és la incapacitat de garantir drets bàsics per a tothom.
Ens preocupa especialment que les actituds d’odi tinguin cada vegada més presència entre els més joves. Potser hem assumit una mirada excessivament individualista sobre l’èxit i el fracàs. S’estén la idea que qui s’esforça sempre se’n surt i que qui no ho aconsegueix és responsable de la seva situació. Però la realitat és molt més complexa.
L’experiència de Càritas ens mostra que les situacions d’exclusió gairebé mai tenen una única causa. Són el resultat de l’acumulació de factors com l’habitatge inaccessible, l’ocupació precària, els problemes de salut, les dificultats administratives o la manca de xarxes de suport. No és una qüestió de manca d’esforç. És una qüestió de desigualtat d’oportunitats.
També hem d’interrogar-nos sobre el paper de les xarxes socials i dels discursos públics. Massa sovint la pobresa apareix associada a conflictes, la migració es presenta com un problema i la vulnerabilitat es converteix en motiu de sospita. Així es va erosionant la capacitat d’empatia i l’altre deixa de ser una persona concreta per convertir-se en una categoria abstracta. Aquesta despersonalització és el terreny on arrelen l’aporofòbia, el racisme i la indiferència.
En aquest escenari, els discursos d’odi ofereixen explicacions simples per a problemes complexos. Assenyalen les persones pobres o migrants com a responsables d’un malestar que té causes molt més profundes. Però aquestes narratives només aconsegueixen dividir i enfrontar col·lectius que comparteixen vulnerabilitats semblants.
Davant d’aquesta situació, convé recordar una idea fonamental: la dignitat humana no depèn dels ingressos, de la nacionalitat ni de la situació administrativa. Com ha recordat el papa Lleó XIV, hi ha persones que poden arribar «despullades de gairebé tot, però mai de la seva dignitat». La dignitat no es guanya; es reconeix.
Per això, combatre l’aporofòbia exigeix frenar els discursos d’odi, garantir l’accés a un habitatge digne i reforçar unes polítiques públiques capaces de protegir els drets de tothom. La resposta als reptes socials no és enfrontar els qui pateixen, sinó construir una societat que garanteixi oportunitats, drets i dignitat per a tothom. Només així podrem reconstruir un «nosaltres» inclusiu i una comunitat on ningú quedi enrere.
