Hi ha documents que no només expliquen el passat: també revelen una manera de mirar el present. Els estudis conservats a l’Arxiu de Càritas Diocesana de Barcelona en són un bon exemple. A mitjans dels cinquanta, en una diòcesi que creixia de pressa i acumulava desigualtats, Càritas va començar a transformar la seva acció social. Sense abandonar l’ajuda directa, va fer un pas decisiu cap a una intervenció més planificada i comunitària. Es tractava, en paraules de l’època, de passar “del purament benèfic al pròpiament social”
Aquest gir va prendre forma amb la creació del Departament Social i, sobretot, de la Secció d’Estudis. Observar els barris, escoltar les famílies, recollir dades i interpretar-les esdevenien passos imprescindibles per actuar amb rigor. La pobresa deixava de ser vista només com una suma de casos individuals i començava a entendre’s com una realitat social que calia analitzar i fer visible.
La figura de Rogel·li Duocastella (cap de les seccions socials) i la Setmana del Suburbi de 1957 van marcar un punt d’inflexió. Per primera vegada, el barraquisme i les mancances d’habitatge que patien milers de persones van quedar documentades amb dades.
La Secció d’Estudis va consolidar aquesta manera de fer. El Plan CCB, publicat el 1965, va ser una fita pionera en l’estudi sociològic de les problemàtiques socials a l’Estat, i a la diòcesi de Barcelona hi va participar un equip de treballadores socials. Aquell mateix any, la Visión Sociográfica de Barcelona va oferir una radiografia inèdita de la ciutat i de la seva àrea d’influència. En els anys següents, els estudis es van desplegar sobre barris com Sant Roc, El Prat, La Catalana, el Camp de la Bota, etc. i van abordar qüestions com la migració, la marginació o l’habitatge.
Amb els anys, aquesta tasca va guanyar profunditat i projecció pública. Publicacions com La cara amagada de l’atur (1985), Oblidats avui, marginats demà? (1986) o L’habitatge digne per a tothom, encara una utopia (1992) van posar paraules i xifres a desigualtats persistents. La col·laboració amb la Fundació FOESSA va ser especialment rellevant amb l’informe de 1996 sobre les condicions de vida de la població pobra de la diòcesi de Barcelona que va tenir una gran repercussió mediàtica i institucional.
Els estudis no han estat només una eina interna de planificació, també expressaven una responsabilitat pública: “Càritas no pot callar allò que descobreix en la seva acció quotidiana”. Aquesta voluntat de denúncia i sensibilització ha continuat al llarg del temps. La crisi econòmica de 2008 va fer emergir noves vulnerabilitats, com la precarietat laboral, la inestabilitat residencial o l’endeutament familiar. Més recentment, els estudis han posat el focus en la pobresa energètica, la bretxa digital i l’impacte social de la pandèmia.
Avui, els informes de Càritas continuen orientant programes i serveis, però també alimenten el debat públic i la incidència social.
Una mateixa idea travessa aquesta història: conèixer per actuar i explicar per transformar. Perquè mirar bé la realitat és, també, començar a canviar-la.
