Sense llar i habitatge / Opinió / 09/11/2020

El sensellarisme a ulls d’un infant

Publicat per: Fina Contreras

Caminant pel barri, la meva filla i jo vam creuar-nos amb una senyora que viu al carrer. La meva filla em va preguntar: “Mama, on dorm aquesta senyora?”. Vaig contestar-li: “En aquesta porteria, en aquest caixer, en aquest banc…, són moltes les persones que no tenen una llar on dormir”.

És difícil explicar a una nena de 8 anys els motius que t’aboquen a viure al carrer: una malaltia, un fet traumàtic, perdre un familiar, perdre la feina, no tenir diners per pagar les despeses de la llar, un desnonament, el col·lapse dels serveis socials, un preu de lloguer inabastable, etc.

Les persones sensellar no són només les que dormen al carrer, sinó també les que s’allotgen en albergs, en recursos de reinserció penitenciària, en pisos per a joves extutelats, en projectes per a dones en situació de violència de gènere, en pensions, en habitacions rellogades, compartint pis amb moltes persones o en pisos que no reuneixen les mínimes condicions per viure-hi. Són tantes les persones que avui pateixen exclusió residencial que no vaig atrevir-me a explicar-li la magnitud del problema.

 Sí que vaig explicar-li el que es perd quan no tens una llar. No tenir una llar implica desprotecció, manca d’autoestima i d’autorealització. Suposa no tenir accés a drets fonamentals: feina, educació, habitatge, participació, o simplement tenir un lloc on reposar. En definitiva, la pèrdua d’un habitatge suposa una vulneració de drets humans fonamentals.

La meva filla va guardar silenci, i tot seguit va dir: “I quan hem estat a casa confinats, ells on eren?”. Ara era jo la que guardava silenci. Com podia explicar-li que, quan tothom ens deia “Queda’t a casa”, “Jo em quedo a casa” o “Tot anirà bé”, prop de 1.000 persones de Barcelona no tenien una llar on protegir-se? Que va ser l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de les entitats socials, qui va activar prop de 700 places per aquestes persones? Que molts professionals i entitats no es quedaven a casa teletreballant, sinó que estaven fent un servei essencial pels carrers i places de la ciutat?

No sé si em va entendre, però tant de bo no se n’oblidi i pugui mirar a totes les persones que dormen al carrer des del respecte i solidaritat. Tant de bo la societat sigui capaç de veure-hi amb la mirada d’esperança d’un infant, amb la voluntat de reconstruir i teixir un model inclusiu per a tota la població. I, tant de bo, totes les ciutats tinguin la voluntat de reconèixer als seus ciutadans, siguin com siguin i visquin on visquin.

No deixem que les persones Sense Llar en quedin fora.

Fes un donatiu

Cap del programa de sense llar i habitatge de Càritas Diocesana de Barcelona.

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons