Milers de persones que formen part de la nostra societat des de fa molt temps continuen vivint en la incertesa, la precarietat i la invisibilitat administrativa
La regularització no és només un tràmit, sinó una oportunitat per restablir drets, dignitat i cohesió social. Elisabet Ureña, responsable de mobilitat humana de Càritas Diocesana de Barcelona, ho ha expressat amb claredat: aquest procés es viu amb esperança, sí, però també amb molta angoixa. Les cues, els dubtes, els rumors, la por de no arribar a temps i la complexitat dels requisits estan convertint una mesura necessària en una cursa massa feixuga per a moltes persones. El termini és curt —fins al 30 de juny— i, a Catalunya, la mesura podria afectar prop de 150.000 persones.
Aquesta tensió no és casual. Càritas i altres entitats fa mesos que alerten que el padró continua sent un obstacle greu per a moltes persones migrants, malgrat que és una obligació legal dels ajuntaments inscriure tothom que resideix al municipi. Si l’accés al padró falla, també falla la porta d’entrada als drets socials.
En aquest context, Càritas ha denunciat també una contradicció preocupant: mentre les administracions obren el procés, sovint són les entitats socials les que acaben absorbint la pressió de l’acompanyament, la informació i fins i tot l’emissió de certificats, sense els recursos necessaris. Ureña ha qüestionat especialment l’exigència del certificat de vulnerabilitat, recordant que la mateixa irregularitat administrativa ja situa les persones en una situació de vulnerabilitat estructural.
Regularitzar no és concedir un privilegi: és reconèixer una realitat ja existent. És admetre que aquestes persones ja són aquí, que treballen, fan cures, tiren endavant les seves famílies, fan barri i contribueixen a millorar la societat, encara que massa sovint ho hagin de fer des de la invisibilitat. Tal com ha subratllat Càritas, disposar d’una autorització de residència i de treball obre la porta a una ocupació formal i digna, a una estabilitat econòmica, a un accés efectiu als serveis bàsics i a la possibilitat de planificar un projecte de vida sense por.
També hi ha un argument de fons que les intervencions recents de Càritas han repetit amb constància: la irregularitat administrativa no és una qüestió marginal, sinó un factor directe d’exclusió social. Les entitats eclesiàstiques i socials que han defensat aquesta regularització la presenten com una mesura de responsabilitat política, ètica i social. No només per protegir drets individuals, sinó perquè cap societat no es pot considerar justa si condemna una part dels seus veïns a viure fora del marc dels drets, i l’aboca a una existència plena de provisionalitats permanents.
Davant dels discursos de sospita, cal reivindicar el valor de l’acompanyament. Davant de la burocràcia que desborda, cal exigir responsabilitat pública. I davant de la temptació de convertir les persones en expedients, cal recordar que cada procés de regularització és, en realitat, una història de dignitat que demana ser reconeguda. Per això, avui, més que parlar només de papers, convé parlar de persones. Perquè regularitzar és, sobretot, deixar de condemnar ningú a ser invisible.
