Opinió / 06/10/2019

El tracte ‘a’ i ‘amb’ la gent gran: algunes reflexions des de l’ètica

Publicat per: Begoña Roman

Begoña Roman, doctorada en filosofia, considera que “la condició humana és fràgil, finita: envelleix, pateix,  emmalalteix, mor; sí, i això mateix és la condició de possibilitat de la responsabilitat, de sostenir l’altre, demostrant així la nostra humanitat”

gent_gran_soledat_caritas_barcelona
Foto: Marc Bartomeus

En 50 anys el món ha vist canvis que, en absolut, són superficials ni menors. Gràcies a la tecnologies, als avanços en el món sanitari, en l’accés a serveis públics, etc., Espanya ha arribat a ser el país més longeu del món, després del Japó. Si mantenim la unitat familiar protectora, la dieta abundant de fruites i verdures, i la vida quotidiana activa física i socialment, serem en el 2040 el país més longeu. No obstant això, és precisament en l’àmbit ètic i social on les coses no han canviat per a tan bé. L’esperança de vida està en 84 anys, però la percepció de la  seva qualitat s’acaba als 67. I és que moltes persones han arribat a ser molt molt grans, amb alt grau dependència; altres, malgrat continuen biològicament, veuen deteriorar-se la memòria, i amb ella, la seva vida biogràfica.

Ser gran, qui ho vol?

Hi ha avui una mena de violència estructural cap a l’edat. Tothom vol arribar a gran malgrat que ningú vol ser-ho. La nostra és una societat de happycràcia que pretén negar els 4 genets de l’apocalipsi (mort, malaltia, patiment envelliment). Moltes persones grans se senten soles, senten que fan nosa, senten que han de ser autònomes sempre i, si no ho són, fingir. Per altra banda, si es troben bé, han de fer coses (envelliment actiu), ajudar amb els nets, o ser com joves. Per tot plegat, moltes d’elles pateixen depressió, exclusió social i edatisme, que és  la homogeneïtzació i estigmatització per raó d’edat.

Es pot tenir un envelliment de qualitat de vida, i així s’ha de facilitar que s’arribi en molt bones condicions. Però aquells que no, aquells que en depenen, no se’ls ha de fer sentir com una càrrega o com una condició vergonyosa o lamentable. L’envelliment no és només pèrdua progressives de forces, sinó també acumulació de vivències, consciència de haver fet el recorregut, una vida singular, única, perquè no hi ha dos d’iguals.

L’atenció a la dependència és una qüestió pública, no només de l’estat, ni de la família, ni de la sort de quant d’unida aquesta està o quant patrimoni tingui. Una persona gran amb alta dependència no hauria d’expropiar la vida a l’altra, que ha estat la forma en què s’ha resolt la qüestió, a saber, amb l’opressió de la dona. La nostra societat no té resolta la cabal qüestió de la cura: com a molt tracta les persones grans (bé o malament) però no tracta tant amb elles. El model centrat en la persona no només és assistencial, és un model de vida que, més enllà de tractar les persones, tracta amb elles de forma quotidiana, inclusiva i amable.

Les persones, al centre

Hem de fer un pensament profund i replantejar les maneres habituals de tractar la vida al llarg dels seus cicles. Caldria centrar-se en la persona i la seva circumstància, en les seves coses concretes i quotidianes, no només en atenció sanitària de qualitat. Així, per exemple, l’espai públic ha de ser transitable per a persones amb mobilitat reduïda i al seu ritme. Han de tenir percepció de seguretat a casa i al barri, i no haver de canviar de casa i de paisatges perquè no trobem la manera d’adaptar l’entorn a les seves necessitats. Aquest canvi de mirada (respecte és mirada atenta) deixa de centrar-se en el capital, el consum, en allò productiu i des d’una noció d’història lineal de creixement cap a més, i es centra en la vida i necessitat de les persones, animals polítics que raonem i enraonem, que ens eduquem amb contes que són històries. El temps de la vida és cíclic: uns venen, altres marxen. Com tractem la gent gran parla del tipus de cultura que estem generant i en què ens convertim.

El que sempre volem totes les persones universalment, sobretot quan més ho necessitem, és el tacte i contacte humans: saber que s’està i que qui ens acompanya és un subjecte que ens coneix i reconeix. Les màquines podran assistir en les tasques de les cures (magnífic que un robot ens pugui donar de menjar i ens dutxi), però no podran suplir la presència d’una altra persona que ens mira atentament (respecte), i abraça, comprèn.

La condició humana és fràgil, finita: envelleix, pateix,  emmalalteix, mor; sí, i això mateix és la condició de possibilitat de la responsabilitat, de sostenir l’altre, demostrant així la nostra humanitat. El nivell de justícia i qualitat moral d’un país es posa a prova en la qualitat del tracte a i amb la seva gent gran: no hi ha justícia completa sense amor caritatiu, donar per gratitud. Gràcies Càritas Barcelona per estar aquest 75 anys.

Fes un donatiu

Doctora en filosofia i membre de la comissió de seguiment del codi ètic de la Federació catalana d’ONG pel desenvolupament.

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons