Expectació i nervis en l’inici de la regularització extraordinària de persones migrants
El despatx de Càritas, situat al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, és un constant anar i venir de persones. La majoria hi arriben per fer consultes relacionades amb els requisits per acollir-se a la regularització extraordinària de 2026, impulsada pel Govern d’Espanya.
Entre elles hi ha la Maria Clemencia, una dona peruana que fa dos anys que viu a Barcelona. “Vaig decidir migrar per trobar noves oportunitats. Al meu país la situació és de molta inestabilitat”, explica. Al Perú hi ha deixat els seus fills, amb l’esperança que en un futur no gaire llunyà puguin venir a reunir-se amb ella.
La Maria Clemencia relata que aquests dos anys no han estat gens fàcils, ja que la situació d’irregularitat administrativa li ha comportat moltes dificultats. “El primer any vaig anar intercalant feines de neteja i de cura de persones grans, però eren feines temporals i mai sabia quins ingressos tindria a final de mes”, detalla. Durant aquest temps, ha comptat amb el suport de Càritas, que l’ha ajudat a pagar el lloguer de l’habitació i li ha ofert ajuda per cobrir les necessitats alimentàries del dia a dia. Des de fa un any, treballa com a interna tenint cura d’una persona gran.
Preguntada pel procés de regularització, assegura que el viu amb molta alegria i que està agraïda per aquesta oportunitat. “El meu objectiu és quedar-me aquí i continuar treballant, si pot ser en una residència per a persones grans”, indica. Considera que els tràmits no són senzills i agraeix l’acompanyament de Càritas a l’hora d’orientar-la. “Confio que els tràmits es resolguin de manera ràpida. L’espera no és fàcil i hi ha moments en què et desanimes, que et preguntes què hi fas aquí. Tot i que he rebut moltes garrotades, continuo endavant: no perdo l’esperança”, conclou.
Lenin Fonseca: “Amb la regularització, deixaré de ser invisible”
Una altra de les persones que rep assessorament de Càritas és en Lenin Fonseca. Aquest enginyer informàtic d’origen veneçolà va arribar a Barcelona el 14 de desembre de 2025, ara fa just cinc mesos. “Quan tens fills i no veus cap sortida de futur, has de tirar endavant com sigui”, explica. Tant la seva dona com les seves dues filles viuen al Perú, tot i que espera regularitzar-se i, posteriorment, poder reagrupar la família.
Des que va arribar viu acollit a casa d’un amic i, de manera puntual, treballa en una botiga, tot i que admet que els ingressos són minsos. “La distància amb la família no és fàcil, i la situació de l’habitatge a Barcelona és complicada. Hi ha moments en què penses a tornar”, reconeix.
Malgrat tot, afronta amb esperança aquesta nova etapa que ara s’obre i assegura que, amb aquesta regularització, deixarà de ser invisible. “Deixaré de ser ningú enmig del no-res”, afirma convençut.
