Acollida i acompanyament / 03/01/2018

“Vivim en una societat en què no té cabuda la compassió”

Publicat per: Stephen Burgen

Stephen Burgen, voluntari de Càritas Diocesana de Barcelona i periodista de The Guardian, entrevista Adela Cortina, autora del llibre Aporofobia, el rechazo al pobre

aporofobia-rebuig-pobre-caritas

L’any 2017 ens ha deixat una paraula: Aporofòbia. Aquest terme, que significa rebuig al pobre, ha estat escollida paraula de l’any per la Fundació de l’Espanyol Urgent. La seva creadora, Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València, argumenta que en un món construït sobre el contracte polític, econòmic i social, els pobres semblen trencar el joc de donar i rebre i, per això, prospera la tendència a excloure’ls. Hem entrevistat Adela Cortina per parlar de l’aporofòbia com un atemptat diari contra la dignitat i el benestar de les persones.

Per què calia inventar el terme aporofòbia?

És una realitat que fins ara no tenia nom. Quan una realitat social no té nom, la gent no se n’adona i passa desapercebuda. L’aporofòbia, per tant, és una realitat en què els més ben situats de la societat tenen una sensació de repugnància vers els pobres. Que el fenomen no tingui nom, que no sapiguem que és present, no vol dir que no funcioni i que no tingui una influència, i això encara és pitjor.

En què consisteix l’animadversió als pobres? En menyspreu, revulsió, por?

La paraula aporofòbia sembla que signifiqui ‘odi’, però no és necessàriament odi. Pot ser sensació d’alarma, de por, però jo ho tradueixo com a rebuig. Normalment, la gent té un comportament diferent quan es tracta amb persones vulnerables. Tot i que es parla molt de la xenofòbia, la cristianofòbia, l’islamofòbia etc., no es parla del rebuig cap a les persones simplement per ser pobres. Si una persona és estrangera però està ben situada a la societat, és acceptada. En canvi, si és pobra, automàticament és descartada per la societat.

Quan veiem una persona sense llar o demanant almoina pot ser que evitem mirar-la perquè podríem ser nosaltres?

Cal buscar les causes de per què actuem així. Hi ha un mecanisme dissociatiu que consisteixen a evitar i oblidar tot allò que ens molesta. La nostra tendència vital és a sobreviure i quan alguna cosa ens molesta i ens resulta incòmoda tenim aquesta tendència a posar-la entre parèntesis. Quan veiem una persona sense llar o un captaire no sabem què fer i mirem a un altre costat.

Pot ser que ens sentim culpables de tenir bona sort, és a dir, de trobar-nos en una situació més favorable que ells?

Ens adonem que en som una mica culpables, però que les males situacions de la gent són culpa de tots, i la manera en què se sol resoldre l’assumpte és culpar-los a ells. En definitiva, si dormen al carrer segur que és perquè no volen treballar, que són mandrosos, i és un manera d’espolsar-nos la culpa. Tot i això, crec que, més que preguntar-nos per la culpa, el problema és no voler veure la pobresa. Per exemple, en el tema dels refugiats, en principi no tenim cap culpa sobre les guerres, però el rebuig que estem veient a Europa és terrible.

adela-cortina-aporofobia-caritas-barcelona

Adela Cortina, autora del llibre Aporofobia, el rechazo al pobre

Creu que els valors del lliure mercat són compatibles amb l’exercici de la compassió?

Una part del rebuig al pobre és que no pot oferir-nos res. Aquest rebuig és una tendència que tothom té. El que passa és que les tendències es poden treballar o no treballar i el sistema actual treballa més unes tendències que no pas unes altres. En un sistema competitiu es fomenta la tendència a l’èxit o la prosperitat i, per tant, es rebutgen els pobres i els que fracassen. A més, crec que es transmet que, si ens hi acostem, fins i tot ens podem contaminar.

La manca de compassió ha anat a l’alça els últims quinze o vint anys?

Jo crec que la manca de compassió ha anat creixent al llarg dels anys. La compassió va decreixent perquè cada vegada es promociona més la cultura de triomf i l’èxit i la compassió no hi té res a fer. La compassió té a veure justament amb la persona que es troba en una situació més precària, i el que ens agrada a tots és ser amics dels que estan més ben situats. Això és el contrari de la compassió.

En l’actualitat, remar a favor de normes universalistes que protegeixin totes les persones no està a l’agenda pública. Com podem fer que esdevingui un tema important?

Això és un punt clau. Vivim en una època en què ja comptem amb la declaració de drets humans de 1948. Tots sabem, però, que una cosa és la declaració i una altra cosa és la realitat i la realització en la vida quotidiana. Aquesta realització ha de consistir a respectar totes les persones i preocupar-se pels més febles. La solució segueix sent l’educació, perquè és l’element que tenim en les nostres cultures per seguir avançant. Aquesta educació no ha de ser teòrica, sinó pràctica. Cal intentar conviure amb la misèria dels barris més desfavorables de les nostres ciutats per adonar-nos del dolor que produeix la pobresa, ja que pobresa significa falta de llibertat, i en aquests moments tenim mitjans suficients perquè ningú sigui pobre.

Parlem del tema dels refugiats. Espanya n’ha acollit molt pocs, però la població afirma que vol acollir-ne. Creu que hi ha alguna dissonància entre l’actitud del govern i la voluntat del poble?

Totalment d’acord. L’actuació del govern és penosa, no hem acollit gairebé ningú i la gent no està d’acord amb el que està fent el seu govern. El govern té l’obligació de respectar el sistema de quotes i acollir moltes més persones, ja que l’alternativa és la mort o la misèria.

Fes un donatiu

Ha treballat 16 anys com a periodista a Barcelona, primer de corresponsal a Espanya de 'The Times' i ara com a col·laborador de 'The Guardian'. També treballa de voluntari per a Càritas Barcelona i Esperança, un grup que subministra menjar a les persones sense sostre.

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons