Els gests més generosos i solidaris passen sovint desapercebuts. Són obres magnànimes de persones discretes que, per exemple, decideixen donar part del seu patrimoni o recursos en favor de les persones més vulnerables. Són actes coratjosos, fruit de la voluntat de desaferrar-se d’allò material per assolir la plenitud, la riquesa de cor. Aquest va ser el desig i el propòsit de vida de la Maria, la padrina de bateig del frare caputxí Enric Castells. “Ella tenia una densitat personal profunda. Va donar casa seva a Càritas, és a dir, a la gent sense recursos. Es va desprendre de l’herència familiar, un pis al cor de Barcelona”, recorda Castells. Aquest frare, responsable de la comunitat de Caputxins a Sarrià, incideix en la importància de no emmirallar-se excessivament en la comoditat i superficialitat: “Per a mi, la felicitat passa per compartir amb els altres el que ets i el que tens. Per això crec que les persones, en general, viuen la felicitat a trossos; no acaben de sentir-se mai plenes”. Potser el testimoni de la seva padrina ha contribuït a forjar, subtilment, aquesta mirada fraternal, un apropament a l’altre des de l’amor.
Inicialment, aquesta donació en vida que la Maria va fer a la institució (ha mort aquest any, havent passat els 90 anys) va permetre que Càritas pogués ubicar-hi un punt d’atenció de l’entitat. Actualment, s’ha reconvertit en un pis per acollir mares i els seus fills i filles que vénen de situacions de violència domèstica. És un refugi de quietud i respir per a elles, la llar que els permet retrobar el caliu i les forces per començar de nou. És precisament el que va fer la Maria, encara que partint d’una situació molt més avantatjosa: “Després de donar el pis familiar a Càritas, ella se’n va anar de lloguer a Sant Gervasi. Més tard el va deixar per anar a viure a una residència, on ha passat els seus últims vint anys”, explica Castells. Aquesta resurrecció en vida de la Maria, el deixar enrere la individualitat per alinear-se amb l’altre, sentint-se pròxim al seu patiment, és potser l’espurna que la mantenia sempre jove: “Somreia constantment, se la veia molt feliç, amb pau amb sí mateixa. Era una dona molt sàvia. Va morir dolçament”, ressalta Castells.
I potser més important que aquest gest de generositat és l’anonimat en el qual preval la seva obra: “Mai ningú ha sabut que ella va donar aquest pas. És més: ha mort sense haver-ho compartit i, per això i per com era, vull homenatjar-la amb aquest reportatge”, afirma Castells.
A la comunitat de Caputxins de Sarrià, el frare Castells també manté viva la flama d’aquest esperit de la resurrecció evangèlica: “Fa 41 anys que treballo amb adolescents i joves a través dels grups PACS, que signifiquen preadolescents, catequesi, caputxins i Sarrià. En essència, els formem perquè forgin una identitat personal sòlida, perquè s’acceptin tal i com son, al mateix temps que desenvolupen un sentiment de pertinença a la comunitat i un compromís social”, explica.
I és que la vida sembla assentar-se sobre una llei molt bàsica, però a l’hora només perceptible per a aquelles persones que cerquen desxifrar-la incessantment: estimar a l’altre com a tu mateix. I això és l’amor, la força de Déu.
