Entrevista a Amèlia de Juan, Cap d’Acció Social, Anàlisi i Incidència de Càritas Diocesana de Barcelona
Diplomada en Treball Social, Amèlia de Juan acumula més de tres dècades de trajectòria a Càritas. Actualment, és la Cap d’Acció Social, Anàlisi i Incidència de Càritas Diocesana de Barcelona, des d’on treballa per donar resposta als principals reptes socials del territori.
En aquesta entrevista analitza les conclusions de l’informe FOESSA i reflexiona sobre l’impacte de l’habitatge, la salut, la solitud i els vincles comunitaris en els processos d’exclusió social.
Què és l’informe FOESSA?
L’informe FOESSA és una fotografia de la realitat en un moment determinat. Mesura diversos indicadors que expliquen quina és la situació d’exclusió de les persones. No només fa una lectura econòmica de la realitat, com molts altres estudis, sinó que també té en compte elements com l’habitatge, les qüestions laborals, les relacions socials o la participació ciutadana, entre molts altres factors.
Quins són els principals titulars o indicadors?
Les dades s’assemblen força a les del conjunt de Catalunya, però tenim algunes especificitats rellevants. Per una banda, a la diòcesi de Barcelona, l’habitatge és un dels principals motors d’exclusió social. Viure a la diòcesi de Barcelona té un cost molt més elevat que a la resta de Catalunya o al conjunt de l’Estat espanyol, i això genera situacions d’exclusió importants.
Una altra característica específica que posa de manifest l’estudi és la qüestió de la salut. Les persones tenen més dificultats per cobrir les necessitats relacionades amb la salut, ja sigui a l’hora de comprar medicaments o d’accedir als serveis públics. Això té molt a veure amb el col·lapse que patim a escala social. Sabem que actualment som 8,2 milions de persones al conjunt de Catalunya, però els recursos no han crescut en proporció a la població.
És interessant analitzar la participació política de la ciutadania i el seu grau de vinculació o arrelament al barri i a la comunitat. La manca de participació i de vincles és un factor d’exclusió que té molt a veure amb el fet que Barcelona sigui una diòcesi essencialment urbana. Això dificulta les relacions i el sentiment de pertinença. Ho podem observar fins i tot a nivell personal: les relacions socials que teníem quan érem petits són molt diferents de les actuals.
També és cert que, com menys ingressos, menys vincles pots teixir, i això fa més difícil sortir de la situació d’exclusió.
Es detecten noves formes d’exclusió vinculades a l’habitatge?
Per a moltes persones, ha arribat un punt en què accedir a un habitatge s’ha convertit en una missió impossible. Si no tens una economia consolidada o una situació laboral estable, és molt difícil assumir el cost de l’habitatge.
Si a això hi afegim que a Càritas acompanyem moltes persones que es troben en situació administrativa irregular, les dificultats encara augmenten. Moltes vegades no poden accedir a un habitatge perquè no tenen la documentació requerida o perquè es troben amb situacions de discriminació o racisme immobiliari.
En aquest context, les persones busquen estratègies alternatives per poder viure: compartir habitatge, viure de relloguer o allotjar-se en equipaments socials que sovint tenen llargues llistes d’espera. Quan cap d’aquestes opcions és possible, l’alternativa acaba sent dormir al carrer.
Aquesta situació està augmentant i, per desgràcia, no albirem una solució ni a curt ni a mitjà termini.
Una de les problemàtiques que comentaves és l’aïllament social i la solitud. Com incidiu en una societat cada vegada més individualitzada?
Per fer un bon acompanyament no n’hi ha prou amb cobrir les necessitats bàsiques; les persones també necessiten espais de relació i pertinença. Necessiten un espai de referència que les ajudi a sortir de l’aïllament.
Això ho fem a través de diferents projectes. Un exemple són els Tramats de Vida, on persones grans es reuneixen setmanalment per generar relacions i vincles. També disposem d’espais polivalents que esdevenen llocs on passa la vida, on es desenvolupen activitats diverses impulsades per les mateixes persones participants.
L’objectiu és que recuperin la il·lusió, que continuïn construint relacions i que puguin aportar tot allò que saben fer. Això els ajuda a recuperar la dignitat, perquè la gent no vol viure de les ajudes, sinó sentir-se útil i contribuir.
De fet, sovint ens trobem amb persones que, quan la seva situació millora, ens pregunten de quina manera poden ajudar Càritas o retornar a la societat allò que han rebut.
Aquests espais comunitaris tenen un poder transformador i dignificador molt important.
Més enllà de fomentar l’acció comunitària, quines altres accions dueu a terme?
En l’àmbit de l’habitatge disposem de pisos compartits, habitatges unifamiliars i projectes residencials específics per a persones grans. Sabem que és una resposta limitada en relació amb la magnitud del problema, però a les persones que hi poden accedir els permet resoldre una part molt important de la seva vida.
Un altre eix fonamental és la feina. Des del programa laboral fomentem les competències necessàries perquè les persones puguin incorporar-se al mercat de treball.
També desenvolupem una tasca rellevant en l’àmbit jurídic i administratiu. Hem fet una aposta decidida per ajudar moltes persones a regularitzar la seva situació administrativa perquè sabem que, un cop superat aquest obstacle, poden accedir a una major estabilitat laboral i, a llarg termini, millorar també la seva situació residencial.
Com utilitza Càritas les dades FOESSA per orientar la seva acció social?
L’informe FOESSA de 2021 ja apuntava una idea molt clara: la comunitat cura. A partir d’aquesta constatació vam començar a reforçar la nostra acció social, passant d’un model més individual a una intervenció més grupal i comunitària.
Avui treballem des d’aquesta dimensió comunitària, conscients que no n’hi ha prou amb acompanyar la persona individualment. També cal acompanyar la comunitat per generar nous espais de relació, oportunitats i possibilitats.
Nosaltres transformem la nostra acció social a partir de la realitat que observem. El FOESSA no és tant el motor del canvi com una eina que reforça allò que ja detectem en el dia a dia.
Per exemple, durant la pandèmia de la COVID-19 vam constatar la importància de la bretxa digital. Amb els anys hem desenvolupat un programa específic per fomentar les competències digitals i donar suport en la realització de tràmits en línia. El canvi ja l’havíem començat a fer, però el FOESSA ens va ajudar a confirmar una tendència que ja observàvem.
L’informe aporta evidències objectives i rigoroses que ens permeten validar i orientar les decisions que prenem.
Malgrat totes les dificultats i reptes que teniu al davant, què suposa per a tu treballar en una entitat com Càritas Diocesana de Barcelona?
Vaig estudiar Treball Social, però el meu vincle amb Càritas ve de molt lluny, perquè abans de treballar-hi ja hi havia fet voluntariat.
Càritas sempre ha estat una entitat amb una gran capacitat d’adaptació a la realitat social. Recordo que als anys noranta van començar a arribar persones nouvingudes a Sant Cugat, que és on vaig iniciar la meva trajectòria professional. Quan va canviar el perfil de les persones a les quals acompanyàvem, també vam transformar profundament allò que fèiem i la manera de fer-ho.
Per a mi, aquesta capacitat d’adaptació sempre ha estat un dels grans valors de Càritas. També valoro molt l’acompanyament a les persones des d’una perspectiva de dignitat.
No les entenem com a objectes de l’acció social, sinó com a subjectes actius, amb veu pròpia i amb molt a aportar.
Càritas també és la combinació entre la feina del personal contractat i el compromís de les persones voluntàries. Això sempre m’ha generat un gran orgull, perquè demostra que qualsevol ciutadà compromès pot contribuir a donar resposta a les necessitats socials.
A més, Càritas és un altaveu que ajuda a explicar què està passant a la societat, a denunciar allò que no funciona i a impulsar canvis. Intentem incidir en les polítiques públiques, en la legislació i en les formes d’acompanyament a les persones, sempre en col·laboració amb les administracions, altres entitats i la ciutadania.
A Càritas tots formem part d’una mateixa cadena. Té tanta responsabilitat la treballadora social que acompanya persones en primera línia com jo mateixa, que desenvolupo altres funcions. Visc la meva feina com un servei perquè els companys i companyes que fan atenció directa puguin treballar en les millors condicions possibles i oferir la millor resposta a les persones que s’apropen a Càritas demanant suport.
