Sense llar i habitatge / 05/11/2018

Prohibit dormir al carrer

Publicat per: Fernando Díaz

Les administracions públiques han regulat els usos dels espais públics de manera més restrictiva, pensant en garantir una sensació de (falsa) seguretat a la ciutadania davant aquelles persones que no en fan un ús que vagi d’acord amb la nova “normalitat”

prohibicio-dormir-al-carrer
Imatge: Unsplash

El passat 15 d’octubre, va entrar en vigor la prohibició de dormir al carrer a tota Hongria. Aquesta mesura del govern dirigit per Viktor Orban és, ni més ni menys, que una altra fita en el camí hongarès de persecució a totes les persones que no tenen llar.

La persecució al sensellarisme ha estat una constant des que Orban va guanyar les eleccions al 2010. Aquell mateix any, des del govern central es va permetre a les ciutats legislar per prohibir la vida de les persones que no tenien habitatge, que viuen en situació de sense llar. Budapest, la capital, ja va regular en aquest sentit, imposant multes de fins a 165 euros a les persones que fessin de l’espai públic la seva residència habitual. Dos anys després, al 2012, Orban va aprovar una llei estatal que pujava aquestes multes fins a 517 euros i, fins i tot, permetia l’entrada a presó d’aquelles que hi reincidien. La legislació va ser tant durament criticada que el Tribunal Suprem hongarès va acabar per decretar-la inconstitucional, però Orban va continuar la seva ofensiva canviant la constitució per poder continuar la seva política.

Tot el que està passant aquests dies a Hongria s’insereix dins una deriva punitivista que ha dut a moltes administracions públiques arreu d’Europa i Estats Units a perseguir la vida d’aquelles persones que són considerades no-persones, d’aquelles que no tenen accés a un habitatge, que no tenen accés a un treball, que són, en definitiva, persones en situació de sense llar. El concepte d’espai públic, i els usos que se’n deriven, ha estat camp de noves batalles polítiques en les últimes dècades. Les administracions públiques han regulat els usos dels espais públics de manera més restrictiva, pensant en garantir una sensació de (falsa) seguretat a la ciutadania davant aquelles persones que no en fan un ús que vagi d’acord amb la nova “normalitat”. És així com s’ha aconseguit criminalitzar a aquestes persones al temps que s’ha privatitzat l’espai públic.

Criminalització de l’altre

Aquesta batalla s’ha traduït en forma de multes econòmiques, quan no sancions penals, a les persones en situació de sense llar, en la persecució de les seves activitats diàries, sense tenir en compte que l’espai públic és l’únic espai on poden satisfer les seves necessitats bàsiques. També en la criminalització de les seves activitats, anomenant-les “màfies” i generant una sensació d’inseguretat a causa de les seves activitats, la qual, se’ns diu, només pot ser resolta (i afrontada) des del dret penal i la persecució policial.

A nivell estatal, l’anomenada llei mordassa, així com el model d’ordenança recomanat per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies han promogut una persecució de tota aquesta sèrie de qüestions, abordant el problema del sensellarisme des d’un punt de vista punitiu, i no pas des de la necessitat de garantir l’accés a l’habitatge.

A la ciutat de Barcelona, fa anys que convivim amb l’Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic, la qual segueix aquesta línia i que, malauradament, no ha estat modificada en la seva part essencial per cap dels tres governs municipals posteriors a la seva aprovació.

L’ordenança barcelonina prohibeix dormir, tant de dia com de nit, als espais o vies públiques, així com fer servir els bancs o seients públics, per qualsevol altra activitat que no sigui la seva finalitat. També prohibeix buscar als contenidors. Imposa multes econòmiques per activitats que podrien ser objecte de les persones en situació de sense llar, tot i que intenta fomentar la intervenció de serveis socials en els casos que s’estimi hi ha un risc d’exclusió social. Al respecte de les multes econòmiques, cal ser conscients de que els seus efectes sobre les persones en situació de sensellar, que no poden pagar-les per raons obvies, provoquen encara més dificultats per sortir d’aquesta situació, ja que fan que tinguin deutes amb l’administració, amb la possibilitat de que se’ls embargui el sou si en un moment donat troben una feina.

L’ordenança es presta a les interpretacions que les forces i les administracions públiques en facin a cada moment, podent posar, com va passar al 2011, els agents de la Guàrdia Urbana a vigilar els contenidors de cartró de la ciutat. O dedicant més esforços a la persecució de la venda ambulant, com es constata quan s’estudien les denúncies, provocant efectes tan polèmics com intercanviar persones que realitzen la venda ambulant, per terrasses turístiques.

Autopercepció, indefensió i vulneració del dret a l’habitatge

Aquests tipus de normativa tenen un efecte sobre l’autopercepció de les persones que la pateixen. Reforça la visió de viure en la marginalitat, de no sentir-se part de la societat, les estigmatitza, les tensa, i consolida la sensació d’indefensió. Aquesta última conseqüència, s’agreuja al no possibilitar un procediment de defensa gratuïta dels seus drets, ja que l’ordenança no recull fets concrets que siguin sancionables, sinó que es mou en certa ambigüitat interpretable per les forces policials.

Com a resultat d’aquest punitivisme, tenim un sistema d’accés a l’habitatge dual. Aquell pensat per a les persones que duen una vida conforme a la norma “normal”, les persones considerades ciutadanes, a les que se’ls requereix uns mínims d’ingressos i d’empadronament per poder sol·licitar un habitatge públic. I aquell pensat per a les no-persones, per a qui té un modo de vida diferent, per causa de l’exclusió social, a qui se l’escalona l’accés a l’habitatge, havent de passar per diferents etapes per assolir el seu dret a l’habitatge –tot i que hi ha programes que se salten escales, com el Housing First. Una dualitat que no fa més que enfrontar persones amb persones, vulnerables amb vulnerables –perquè en som tots, de vulnerables-, plantejant dicotomies i conflictes irreals per amargar darrera d’aquests debats el greu més greu del problema del sensellarisme: la vulneració de l’accés al dret a l’habitatge.

(Si t’ha interessat aquest tema, no dubtis en aprofundir-hi llegint aquest article de la Sonia Olea (Càritas Espanyola) i el Guillem Fernàndez).

 

Fes un donatiu

Politòleg, tècnic del departament d’anàlisi social i incidència de Càritas.

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons