Segons el darrer informe FOESSA de 2021, més d’un milió de persones viuen en exclusió residencial a la diòcesi de Barcelona. 725.000 persones paguen una despesa excessiva en habitatge, fet que les situa en la pobresa una vegada han fet front a les despeses d’habitatge i subministraments.
Durant el 2021, Càritas Diocesana de Barcelona va atendre 12.560 llars (27.540 persones), i més del 60 % no disposaven d’un habitatge digne. La responsable d’anàlisi social i incidència de Càritas Diocesana de Barcelona, Miriam Feu, explica que hi ha diferents factors que poden provocar un incendi social de magnituds desconegudes, i que una de les guspires que pot encendre aquest foc és la crisi de l’habitatge.
“Només durant el darrer any, Càritas ha destinat gairebé 860.000 € a pagar habitacions de relloguer, i cada vegada són més les famílies que es veuen obligades a viure en una habitació per la impossibilitat de pagar un pis de lloguer a preu de mercat.” Feu també es refereix a la pujada generalitzada de preus i apunta que durant el 2021 l’entitat ha sufragat despeses de subministraments per un valor de gairebé 121.000 €, un 24 % més que l’any anterior. 2 de cada 3 ajudes econòmiques que Càritas va oferir durant el 2021 van ser per a habitatge, i d’aquestes, 1 de cada 3 per a relloguer. “Les famílies que ens demanen ajuda arriben més deteriorades, més vulnerables i en situacions més límit. Moltes no s’han recuperat de la paralització de l’economia que va comportar la pandèmia, i tenint en compte la inflació elevada i l’increment constant dels preus de lloguer a Barcelona, els més vulnerables s’emporten la pitjor part.”
Les dades globals confirmen aquesta diagnosi, ja que les persones amb una renda més baixa són les qui destinen un percentatge més alt dels seus ingressos a alimentació i habitatge. “Si el 80 % de la població amb més recursos hi destina el 51 % dels ingressos anuals, el 20% més pobre ha de destinar-hi el 66 %.”
Feu explica que compartir habitatge, viure en espais sobreocupats o no saber quan et faran fora del domicili també té conseqüències emocionals molt grans. “La incertesa en l’habitatge incideix en tots els àmbits de la vida. No tenir un espai de repòs o uns ingressos amb els quals mantenir-te pot fer aflorar problemes de salut física o mental.” D’altra banda, també té un impacte directe en els infants, ja que si no tenen un espai on fer els deures o els falta un ordinador o connexió a internet, difícilment podran seguir el curs acadèmic amb normalitat. “Els infants són els més perjudicats per aquesta precarietat, i les dificultats en la infància poden acabar repercutint en les seves oportunitats de futur”, diu. Les famílies que atén Càritas situen la manca d’una llar digna com la principal pedra a la sabata, i un 36 % dels pares i les mares demanen un nombre més elevat d’habitatges de lloguer social a l’Administració.
L’habitatge, un dret
Fina Contreras, responsable del programa de sensellar i habitatge de Càritas Barcelona, coincideix a dir que la manca estructural d’habitatge assequible és una urgència de primer ordre, i que cal afrontar-la amb decisions valentes. “Tots tenim alguna cosa a dir i a fer, perquè cal defensar el dret a l’habitatge amb accions concretes, i cal fer-ho ara”, diu Contreras.
Preguntada sobre les situacions que es troben a Càritas, Contreras adverteix que el sistema expulsa persones i famílies de tota mena. “Ens trobem famílies amb infants que viuen en situació de sensellarisme, quan fa uns anys era un fenomen molt minoritari”, diu. Contreras considera que les problemàtiques que s’han agreujat més arran de la COVID-19 són els desnonaments del lloguer i el relloguer d’habitacions, tot i que també s’han disparat els casos de situació de carrer intermitent. Per aquest motiu, lamenta que moltes vegades l’Administració treballi des de la reacció a tots aquests problemes, quan caldria actuar des de la prevenció. “És important acompanyar i recuperar històries de vida des de la prevenció, però la majoria de vegades no hi ha marge per fer-ho. Sempre som al penya-segat, com un malabarista que és a la corda fluixa i pot caure. Cada passa és una incertesa, ja que tenir feina o un contracte de lloguer no és garantia de res. Tot és molt inestable.”
Per això, ara és més complicat recuperar la vida d’una persona des d’un projecte o recurs residencials i el procés per aconseguir-ho cada vegada és més llarg. “Si abans les persones podien sortir de la situació d’emergència residencial en un any, ara triguen més”. Per això, reivindica la col·laboració amb altres entitats, i que el treball en xarxa ha de consistir a acompanyar processos vitals a llarg termini. “Tenint en compte que els processos s’allarguen, és important que quan una persona acaba el procés en una entitat i assoleix els objectius, siguin necessàries altres oportunitats per superar el següent esglaó o etapa de la seva vida. Això garanteix que la persona disposi d’aquest acompanyament durant el temps que requereixi.” I és que segons el darrer informe INSOCAT 14, Habitatge i exclusió residencial d’ECAS, i realitzat per l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Barcelona, la pràctica totalitat de les persones que atenen les entitats socials a Catalunya (97%) tenen problemes d’habitatge.
Els col·lectius més afectats per aquestes situacions són les persones migrades, les famílies amb infants i adolescents, les llars monoparentals i les persones joves soles. Per aquest motiu, Càritas Diocesana de Barcelona, en col·laboració amb altres entitats com la Fundació Habitatge Social, ofereix 1.658 places residencials, amb la finalitat de donar resposta, per petita que sigui, a les nombroses situacions que arriben diàriament als despatxos de Càritas. “Les places que oferim són limitades, però és el nostre granet de sorra al difícil context que vivim”, diu Contreras. Per aquest motiu, els pisos i els projectes de Càritas no només donen resposta a famílies amb fills, sinó que també acullen joves, persones grans, persones en règim penitenciari o persones que viuen soles, entre d’altres.
Sobre la resposta que cal donar a l’emergència residencial, Contreras creu que Càritas pot ser una solució temporal perquè les persones puguin trencar l’espiral de pobresa, però és conscient que no es podrà resoldre el problema de l’habitatge de manera individual, sinó de manera estructural. “Cal demanar respostes als polítics, però també a la ciutadania i a les persones que atenem. Els ciutadans hem de canviar. No podem continuar valorant l’habitatge com un bé de mercat, sinó com un dret social.” Així mateix, creu que la persona ha d’entendre que és posseïdora de drets, i que ha d’exercir-los en tots els àmbits possibles. “Les persones són les qui han de promoure els canvis necessaris en la seva vida. Nosaltres només hem d’estar al seu costat per aconseguir que aquest canvi es faci realitat.”
Per acabar, Contreras diu que l’habitatge és un motor d’exclusió social de primer ordre, i que garantir un dret com l’habitatge, reconegut però vulnerat, és imprescindible. “No hi ha cap política efectiva de lluita contra la pobresa si no va acompanyada d’una política d’habitatge que en garanteixi l’accés i el manteniment”, conclou.
