Es diu Juan Muñoz i, des de ben petit, ja era amant de la naturalesa. No hi ha cap planta, arbre o animal que escapi al seu coneixement. Ara, amb 78 anys, dedica el seu temps lliure al projecte d’horticultura
El sol comença a cremar però el carrer continua atapeït. Prop de Plaça Universitat, multituds de turistes i alguns treballadors abillats amb els seus uniformes passen amb pressa entre el laberint humà que envaeix el carrer. Entre tots ells, hi destaca un home tranquil que, aliè a la massificació i al soroll del trànsit, tanca de cop la porta de casa seva: les Unitats de Convivència, uns pisos compartits de Càritas per a persones grans autònomes. Tot i la calor, el Juan vesteix amb pantalons llargs i camisa blau cel. Camina amb pas ferm, carregant una motxilla a conjunt on porta tot el que necessita per passar el matí, conscient que cada pas és una petjada menys cap al seu desitjat destí.
Després d’un curt trajecte en metro (“sempre faig el mateix camí perquè sinó em faig un embolic”), en Juan arriba als voltants de la parròquia de Sant Pau del Camp. Mentre camina bordejant el recinte, treu una clau de la seva motxilla (“Aquí cadascú porta la seva clau”). Obre la reixa i albira el seu hort. Un gran somriure il·lumina el seu rostre. Ha arribat al seu destí.
L’esforç dóna fruit
En Juan comparteix hort amb altres usuaris des de fa mig any. “La meva parcel·la és aquesta”, comenta assenyalant un espai ple de tomaqueres, carabassons, alberginieres, cols, blat de moro i pebroteres. L’espai no és gaire gran però ha aconseguit aprofitar-ho al màxim. “El meu somni és plantar un llimoner però aquí no em deixen perquè és un arbre i ocupa massa. Jo vinc de la terra de les llimones, Múrcia, i el llimoner és un arbre que em recorda el meu passat”, explica amb nostàlgia el Juan. Aquest hort que conrea és una cessió de l’Ajuntament de Barcelona per al projecte d’horticultura de Càritas.
El Juan comença la jornada de conreu anant a buscar les eines necessàries per remoure la terra. Estan totes a una caseta comuna que comparteix amb tots els usuaris dels horts veïns. Un cop aireja el sòl, passa a la següent tasca que és regar: s’ajup, obre la clau de l’aigua… però no surt res. Justament en aquell moment, entra un senyor que conrea el camp contigu al seu: “Ei Juan, no funciona l’aigua. Fa un parell de dies que no podem regar. Espero que ho arreglin aviat”. Així que el Juan canvia la mànega per les tisores i recull els tomàquets i carabassons que es menjarà en els propers dies: “Tot allò que recullo m’ho emporto i ho comparteixo amb alguns companys del pis perquè és massa per mi sol”. D’aquí se’n desprès un gran aprenentatge de vida: tot esforç dóna els seus fruits.
L’hort, per endavant
El sol ja està al seu punt més àlgid i la calor amenaça amb ofegar qui no es protegeixi. Gotes de suor xopen el front del Juan. Però ell no sembla preocupat per la xafogor: prioritza el seu hort (“Amb aquesta calor i sense aigua, acabaran assecant-se les plantes”). La naturalesa és un aspecte bàsic en la vida del Juan. Coneix cada planta, cada animal i cada arbre que es troba: “A mi és que m’agrada. M’ho conec tot, sé com canten tots els animals d’aquí i els de tot el món. Sóc un ‘Rodríguez de la Fuente’”.
Aquesta és la rutina diària del Juan tot i que, a vegades, decideix passejar-se per la muntanya (“Vaig a Montjuic perquè després hi ha un autobús que em deixa prop d’aquí”) on busca llavors per al seu hort o terra per abonar-lo. Fins i tot els dies que plou, s’alegra perquè “aquesta és la millor aigua i, si plou, al dia següent, totes les plantes han crescut moltíssim”. Encara que no ho reconegui, sempre pensa en el projecte que l’il·lusiona i li dóna vida: l’horticultura.
