Sense llar i habitatge / 14/11/2019

El problema crònic de l’habitatge a Barcelona

Publicat per: Joan Montblanc

El darrer informe de Càritas de desembre de 2018 La llar és la clau, constata com el 36% de la població de la diòcesi de Barcelona es troba afectada per l’exclusió residencial per manca d’un habitatge digne i adequat. Lluny de ser una problemàtica limitada als nostres dies, la vulneració d’aquest dret elemental ha estat una constant històrica, i Càritas en els seus 75 anys ha dedicat bona part dels seus esforços a tractar d’aportar solucions per resoldre les necessitats de les persones afectades i dels nombrosos problemes socials que se’n deriven. Un repàs per la documentació de l’Arxiu ens permet conèixer algunes de les actuacions que es van emprendre des dels primers anys.

 

 

Els inicis de Càritas van coincidir amb les dures condicions de postguerra on el problema estructural de l’habitatge es va veure especialment agreujat per les diverses onades migratòries que des de moltes parts de l’estat van començar a arribar a la diòcesi. Un dels primers serveis que va funcionar a Càritas a partir de l’octubre de 1945, l’Assessoria Jurídica, en la seva primera memòria constatava com la majoria de les consultes estaven relacionades amb persones que s’havien adreçat a Càritas per solucionar problemes amb contractes d’arrendament o es trobaven immerses en processos de desnonament. La mateixa urgència es desprèn quan repassem les dades de les dues primeres dècades del servei de permanència, denominació de l’actual Servei d’Acollida, que primerament va funcionar al bisbat i a partir de mitjans dels anys cinquanta, a les actuals oficines de Plaça Nova.

En aquells anys, al voltant de totes les ciutats es van anar consolidant barris amb greus deficiències urbanístiques i socials amb nuclis d’habitatges mancats de les més elementals condicions i on en pocs metres quadrats es podien amuntegar diverses famílies. L’endèmic fenomen del barraquisme es va multiplicar d’una forma mai vista i es va sumar a la creixent degradació de les condicions de nombrosos habitatges a l’interior dels nuclis urbans en els barris més empobrits. L’any 1957 la Setmana del Suburbi, organitzada a Barcelona per Càritas a demanda del bisbat, va ser una de les primeres iniciatives per visualitzar la magnitud del problema amb una diagnosi que xifrava l’abast a l’àrea metropolitana d’aquestes zones suburbials “habitadas por 177.000 personas, de las que 66.000 viven en 12.494 barracas y semibarracas, 46.298 en bloques aislados de viviendas, en 6.477 pisos, y el resto, unas 63.000 personas, en zonas más o menos urbanizadas”.

La manca d’un habitatge digne repercuteix directament en moltes altres situacions de vulnerabilitat que es retroalimenten i porten a cronificar molts dels problemes estructurals de la societat. A partir de la solució dels mateixos és com s’han anat conformant els eixos principals sobre els que s’ha dirigit històricament l’acció de Càritas: migració, atur, necessitats bàsiques, infància, gent gran, salut, etc. No ens ha d’estranyar que el Secretariat de Suburbis, que va néixer a partir d’aquella setmana, fos l’embrió des d’on es va crear el Departament Social de Càritas que es desenvoluparia a partir de la dècada dels seixanta. L’aposta per l’actuació especialitzada de les primeres treballadores socials en col·laboració amb mosséns de les parròquies en aquests barris i l’impuls dels centres socials com a principals eines de desenvolupament comunitari, van protagonitzar una nova concepció de l’acció social que canviaria els aspectes més assistencialistes per una nova pràctica de promoció comunitària.

Barraquisme, desnonaments i catàstrofes

En els informes trimestrals que enviaven les treballadores socials des dels barris on actuaven, en algunes zones en una solitud absoluta, ens dibuixa la situació dramàtica en que sobrevivien centenars de famílies. Els estudis que s’elaboraven des de la secció d’estudis d’Acció Social per detectar prèviament els problemes sobre els què calia incidir representen una radiografia exhaustiva d’aquestes zones depauperades. La realitat de les barraques que va afectar milers de famílies va suposar un enorme problema per les autoritats del règim franquista. Les solucions purament repressives amb el desmantellament de molts nuclis van comportar que durant més d’una dècada l’estadi de Montjuïc i els espais de l’antiga exposició universal, com els pavellons de Bèlgica i l’antiga presó del Palau de Missions, es comencessin a utilitzar com a lloc on allotjar a centenars de famílies expulsades.

La situació d’aquestes es va agreujar encara més quan milers de persones es van veure afectades per la tràgica riuada de setembre de 1962 que va arrasar les zones més humils del Vallès i l’àrea metropolitana amb un balanç que es calcula en unes 700 víctimes mortals, així com d’altres posteriors que van anar succeint-se amb els anys. L’acció de Càritas es va concentrar en aquests espais d’una forma destacada. Nombrosos informes ens documenten les gestions per solucionar de forma immediata les necessitats més urgents dels que havien perdut el poc que tenien i la tramitació posterior de concessions de crèdits o ajudes a antics barraquistes per accedir als habitatges en nous barris de promoció social que es van començar a construir : Sant Cosme del Prat, Pomar de Badalona, Cinc Roses de Sant Boi, La Mina i la Catalana de Sant Adrià, Les Arenes de Terrassa, etc. L’objectiu de trobar solucions al greu problema de l’habitatge va suposar la creació el 1970 d’una entitat filial com el Servicio de Accesión a la Vivienda (SAV).

També a través del Finestral, que es va iniciar el 1963 a les pàgines de diversos diaris, podem constatar com les demandes d’ajuda per resoldre aquest problema van continuar sent prioritàries. Un estudi de Càritas de l’any 1977 amb el clarificador títol “El problema de la vivenda des del Ventanal de la Caritat” constatava com més d’un terç de les demandes provenien de famílies de Barcelona i l’àrea metropolitana que es trobaven en situació de desnonaments, al no haver pogut afrontar el pagament del lloguer. Aquest fet era conseqüència o evolucionava d’altres problemes com la manca de feina i conflictes laborals, pensions insuficients i manca de cobertures socials, problemàtiques familiars, endeutaments, desarrelament i marginació, escolarització i alimentació dels fills, etc. Tal com succeeix avui dia, la llar ha estat històricament la clau des d’on s’expliquen bona part dels problemes que pateix la societat.

Fes un donatiu

Tècnic de l'arxiu històric de Càritas Barcelona.

1 comentari

  1. Bon dia,

    Gràcies per aquest informe. Es humà tendir a oblidar-nos de fets o situacions de patiment o de dificultats, però tots hauríem de recordar de tant en tant com estàvem i d’on venim. Jo mateix, que ja tinc una edat vaig veure llençols i roba estesa a l’Estadi de Montjuic (havia de ser, crec, cap als anys 60s. del segle passat). Era de gent que hi vivia. Una estampa molt trista. Aquell règim era d’una grisor ubiqua, permanent, per no parlar de questions polítiques i de repressió.
    Rebi una salutació cordial.
    Josep.

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons