Opinió / 08/02/2019

Sentir-se estimada

Publicat per: Loli Aguilar

Avui he tingut la gran sorpresa d’una trucada inesperada. Era la Marybel, una persona que vaig atendre fa anys però que encara acompanyo.

acollida_acompanyament_CARITAS_SANTA_COLOMA_@SERGI_CAMARA

Acabava de pujar al bus direcció a Poblenou, tenia entrevista i coordinació amb serveis socials i una mamà. Una trobada que s’intuïa dura, m’anava preparant, oberta a allò que vingués i també pregant per aquesta família.

Al sonar el mòbil de la feina ho agafo de seguida i sento la veu de la Marybel, una persona que vaig atendre fa anys, emocionada per escoltar-me i jo sense saber en un primer moment qui era. “Soy Marybel que hemos vuelto de Venezuela, estamos de nuevo en España”. La Marybel, l’Esteban i els dos peques… Fa tres anys que van tornar al seu país després de provar sort a Espanya i viure de ple la crisis. Els vaig acompanyar durant dos anys, que van ser molt intensos perquè va venir a Càritas la Marybel a punt de donar a llum la seva filla i amb un desnonament imminent… Ell de pare espanyol, el seu avi va marxar fugint de la dictadura perquè era republicà. La Marybel ho va deixar tot per amor a l’Esteban i aquí es van casar. Van ser dels primer en patir la crisis.

La història de la Marybel i l’Esteban

Recordo el dia que vaig anar a veure-la a l’hospital quan va néixer la seva primera filla perquè no tenien ningú i vaig ser l’única visita que van tenir a l’hospital. Aquest fet, per mi tan insignificant, va ser per ells un signe de proximitat i de confiança incondicional cap a mi i a Càritas. Em van demanar si volia ser la madrina del bateig de la nena però els hi vaig dir que no, no ho vaig trobar oportú per la relació professional que tenia amb ells.

Ells mai van viure bé depenent de Càritas. Ell va a treballar a la Fundació Formació i Treball durant un any però desprès no va haver manera que trobés una altra feina. Ella tenia moltes més possibilitats de trobar alguna sortida laboral però la nena era massa petita. Van començar els conflictes de parella i quan la Marybel es va plantejar separar-se i marxar cap al seu país s’assabentà que tornava a estar embarassada.

Quan el nen tenia sis mesos decideixen provar sort al seu país, allà cadascú té els seus pares i família i creuen que tindran més possibilitats, almenys no es trobaran tan sols com a Barcelona.

No va ser una decisió fàcil per ells. La meva tasca, a part de gestionar els bitllets, va ser també acompanyar-los en el dol, la frustració i en alguns moments la ràbia. Em van demanar el correu electrònic per mantenir-me informada i enviar-me fotos dels nens. I per Nadal sempre rebia un missatge de la Marybel i l’Esteban amb missatges d’agraïment i fotos dels nens. Cada vegada que veia o sentia notícies de Veneçuela pensava en ells… Sembla que els perseguia la crisi. Per correu m’explicaven que tots dos tenien feina però que no podien comprar res. Aquest Nadal no vaig rebre cap mail i em va estranyar…

Acompanyar més enllà de la feina

Avui a l’autobús he pogut parlar amb la Marybel. Fa mes i mig que estan a Espanya, al poble de l’avi de l’Esteban, a Almeria. Just a la meva terra, a un poble molt bonic a prop del mar, de la zona turística més maca de la província. Estan acollits a casa d’una tieta d’Esteban, els nens van al cole i s’han adaptat molt bé, estan buscant feina, a la Marybel li han promès feina en un hotel quan s’aproximin les dates de Setmana Santa. M’ha explicat que li ha costat molt localitzar-me. Totes dues ens hem emocionat perquè no ens ho esperàvem i perquè m’ha dit tantes coses boniques…

M’ha fet prometre anar a visitar-la quan vagi aquest estiu a Almeria i faré tot allò que estigui en les meves mans perquè es produeixi aquesta trobada.

Senyor, avui he arribat a casa i necessitava estar sola, escriure i pregar… Donar-te les gràcies per l’amor que rebo, que no em deixa indiferent. A vegades sento que m’has donat alguna cosa especial que fa que sigui propera a la gent, que em sigui tan fàcil estimar, que la gent percep alguna cosa més que una bona professional… Ets tu Déu meu que treballes a través meu? Potser sóc jo realment instrument del teu amor? Són aquests signes on em manifestes que vaig escollir bé la meva professió, que estic en el lloc encertat. Avui Senyor, com cada dia, et presento a tota la gent que m’he trobat en el camí, a la meva estimada Càritas i el nou model d’acció social. Et torno a demanar que sigui Càritas el lloc que tu vols per a mi, el lloc on poder ser el teu instrument, on poder acompanyar i ser testimoni de vides…

Gràcies per la trucada de la Marybel. Te la presento, acompanya’ls perquè trobin en la meva terra el lloc on ser feliços. Acabo amb la pregària de St. Francesc d’Assís, ressonant en el meu cap: “Fes de mi un instrument”.

Fes un donatiu

Referent de voluntariat de la Zona Pastoral 3

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons