La interculturalitat és un tipus de gestió de la diversitat, adoptat a Barcelona i a més de 130 ciutats del món, que pretén deixar enrere altres models, com ara l’assimilacionisme o el multiculturalisme, per posar en pràctica un model de construcció social que se centra en la creació conjunta i la transformació comunitària de la societat.
En aquesta línia, l’Ajuntament de Barcelona, des de fa onze anys, desenvolupa el programa anomenat BCN Acció Intercultural, d’on han sorgit projectes tan coneguts com la Xarxa Antirumors. El Govern de Catalunya, per la seva banda, ha posat en marxa, fa tres anys, el Pla Nacional per la Interculturalitat mitjançant un procés participatiu de diversos actors que ha permès reflexionar sobre quines accions i polítiques es poden desenvolupar per descobrir com un valor afegit i cohesionador al 30% de població d’origen divers que viu a Catalunya, que parla més de 300 llengües, i que són practicants de prop de tretze religions.
A Càritas Diocesana de Barcelona, la primavera d’aquest 2021 hem començat a potenciar l’enfocament intercultural amb presentacions a les diferents zones pastorals, programes i projectes amb l’objectiu d’incorporar la perspectiva intercultural, seguint el model presentat per la Taula del Tercer Sector de la qual formem part. A la programació d’enguany podem trobar iniciatives com ara un cinefòrum intercultural, a la zona pastoral cinc, organitzada per les parròquies de Sant Joaquim, Sant Jaume i Càritas arxiprestal de Santa Coloma de Gramenet.
Per entendre el que és la interculturalitat cal començar definint quins són els tres principis que la complementen, principis que amb el temps s’han anat consolidant com a eixos vertebradors de l’enfocament intercultural i que es mantenen plenament vigents.
- El primer principi és la igualtat, viscuda des de l’equitat. Treballar en aquesta equitat representa ser conscients de les diferents discriminacions que existeixen en els grups més vulnerables. No podem treballar amb conceptes com ara la unanimitat o la igualtat si primer no treballem des de l’equanimitat, fet que implica fer diferenciacions. Això significa tenir en compte les opressions que viu una persona per motiu del seu origen, per la seva aparença, pel seu gènere, per la seva condició econòmica, etc. En conclusió, cal parlar de la igualtat real de drets, deures i oportunitats.
- El següent punt és el reconeixement de la diversitat, en un sentit ampli i aplicat a una realitat estructural on cal crear oportunitats i cal abordar complexitats de manera proactiva. Aquest reconeixement també implica respectar cultures i creences i posar-les al mateix lloc d’importància que situem la nostra pròpia cultura i els coneixements que ha generat.
- El tercer principi radica en la importància de promoure la interacció positiva i el diàleg intercultural i poder generar vincles i sentits de pertinença compartits. Amb tal objectiu, cal treballar conjuntament per crear relacions evolutives entre els diferents grups culturals, per aconseguir la interacció equitativa de les diverses cultures i la possibilitat de fomentar noves expressions culturals compartides.
I arribats a aquest punt, podem parlar de com definim un lloc de trobada entre la interculturalitat i el diàleg interreligiós amb mirada cristiana. A l’Audiència General Interreligiosa del 2005, el Papa Francesc ens diu que “el diàleg que necessitem no pot ser sinó obert i respectuós, i llavors es revela fructífer. El respecte recíproc és condició i, al mateix temps, fi del diàleg interreligiós: respectar el dret d’uns altres a la vida, a la integritat física, a les llibertats fonamentals, és a dir a la llibertat de consciència, pensament, expressió i religió”.
En Raimon Panikkar, per la seva banda, al seu llibre Religió i religions, ens afirma que la trobada-diàleg entre les religions, les ideologies i les visions del món és un imperatiu humà dels nostres dies i ens indica com aquest diàleg constitueix, en si mateix, una activitat religiosa en el sentit d’un camí que condueix els homes a la seva plenitud espiritual. En la mateixa línia, en Francesc Torradeflot, ens explica que: “Panikkar argumenta que el diàleg interreligiós es gesta en etapes que responen a situacions determinades: una certa predominança de l’aïllament i la ignorància en què cada cultura es nodreix amb el que té i l’alteritat no planteja problemes; la indiferència i el menyspreu (allò propi és millor i més adequat que allò aliè, que genera por, sospita i autodefensa); la condemna i la conquesta (l’altre és vist com una amenaça a la supervivència); la coexistència i la comunicació (l’etapa de la tolerància mútua i la comunicació pacífica i sincera en què l’alteritat comença a interessar i es percep com una riquesa); la convergència i el diàleg, que comporta la fecundació mútua, la complementarietat (desapareixen les incompatibilitats), l’altre esdevé part de nosaltres mateixos”.
Igualment, en Torredeflot exposa com a Catalunya existeix un Grup de Treball Estable de les Religions, format per representants oficials de les tradicions religioses i també l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional – AUDIR, que porta sis edicions organitzant La Nit de les religions, i que ja ha expressat en alguna ocasió que Catalunya és la zona més dinàmica i creativa l’Estat espanyol i del sud d’Europa en tema de diàleg interreligiós.
Així doncs, aquest és l’objectiu que ens hem de plantejar, no només per construir conjuntament noves estratègies de gestió de la diversitat, sinó per deixar enrere els processos d’exclusió, discriminació, segregació, fragmentació social o homogeneïtzació cultural. Aquestes són algunes de les conseqüències d’una mala gestió dels reptes que planteja la diversitat, quan l’enfocament intercultural intenta evitar-les o no donar-hi resposta. D’altra banda, el diàleg interreligiós es configura com un element de convergència on es posa n’evidencia la necessitat d’un espai de reconciliació, com ens recordava el Papa Francesc a la seva encíclica “Fratello Tutti”: «cadascú juga un paper fonamental en un únic projecte creador, per a escriure una nova pàgina de la història, una pàgina plena d’esperança, plena de pau, plena de reconciliació”.
