L’acollida és la raó de ser de Càritas i l’eix central de la seva tasca. Si no hi ha acollida, no hi ha Càritas. És per això que el Departament de Voluntariat va dedicar la sessió del 17 de febrer del Cicle de Reflexions entorn del Voluntariat a aquest tema.
Anna Falcón, treballadora social de Càritas, va ser la ponent encarregada d’explicar què és l’acollida per a Càritas: “Acollir significa crear un lloc per a l’altre a la nostra ment, al nostre cor i en el nostre espai”. Un cop definida l’acollida, va presentar les tres tipologies d’acollida que hi ha i que es diferencien per la manera de mirar. Falcón va explicar que són la mirada a un, la mirada de dos i les mirades complexes. Amb la mirada a un la persona que ajuda solament veu la dificultat que té l’altre i centra la seva acció en la cerca de recursos que solucionin el problema concret. Amb la mirada de dos es treballa la relació amb l’altre i es crea un vincle amb la persona per ajudar-la a millorar la situació que viu. I la mirada plural mira les causes del que li està passant a una persona o a un grup.
Un altre element important de l’acollida és el tracte que es dóna a les persones amb les que s’estableix una relació d’ajuda, ja que aquest, va dir Anna Falcón, “defineix la postura ètica que prenem davant l’altre”. I és per això que va recordar als assistents que el tracte sempre ha de ser respectuós i delicat.
La sessió va estar plena d’exemples que la ponent va utilitzar per explicar d’una forma més amena i entenedora conceptes vinculats a l’acció de voluntariat. Així mateix, també va fer servir elements que apareixen a la pel·lícula “Tú y yo” (1957), interpretada per Cary Grant i Deborah Kerr, per parlar d’una manera més visual i gràfica sobre l’acollida. El primer concepte que va explicar va ser el de trànsit, que a la pel·lícula està representat pel vaixell en el qual viatgen els protagonistes. El trànsit implica moviment i canvi constant, i Falcón va recordar que moltes de les persones ateses a Càritas viuen en constant itinerància. Aquest fet implica que aquestes passin per diferents projectes o activitats que l’entitat ofereix. És per això que sovint els projectes de Càritas esdevenen llocs de trànsit per a les persones a les que acullen, i els seus voluntaris i voluntàries són el pont que les guia a altres llocs que els permetin avançar en el seu procés per millorar la seva situació personal.
El segon element que va comentar van ser les puntes de coixí, que a la pel·lícula representen un regal molt personal que un personatge li fa a un altre. Falcón les va fer servir per explicar que l’acollida demana una implicació emocional si es vol que la persona atesa senti que s’ha establert una relació de veritat que li permeti mostrar la seva vulnerabilitat.
Els altres elements que va explicar van ser el gratacels i la casa. El primer el va utilitzar com a símbol de les expectatives massa elevades que a vegades es creen envers les persones ateses. Unes expectatives que si no es compleixen poden generar judicis de valor sobre el que la persona ha fet o ha deixat de fer. Perquè això no passi, Anna Falcón va donar la següent pauta als assistents: “Cal que l’acollida esdevingui una relació respectuosa i comprensiva amb els reptes reals que pot assumir cada persona”. Seguint amb aquesta mateixa idea, la casa li va servir per explicar la necessitat d’acceptar la realitat de les persones a les que s’acompanya per així mirar les seves capacitats reals, i d’aquesta manera poder treballar amb elles les opcions que hi ha per recuperar-les.
Durant la xerrada, Anna Falcón també va convidar els assistents a reflexionar sobre tres pronoms: jo, tu i nosaltres, ja que a través del seu ús la persona construeix la seva mirada envers el món i els altres.
Del pronom jo va destacar que aquest té la necessitat de cuidar-se per estar bé –i va remarcar que això no suposava narcisisme- i de tenir un diàleg intern que li permeti saber què li agrada, què li empipa, què pensa, etc. En parlar del tu, Falcón va explicar que “el fem servir quan reconeixem que hi ha una altra realitat diferent a la del jo, que hi ha una altra persona diferent a mi”. I, per últim, va exposar que el nosaltres apareix en el moment que la persona és conscient dels límits i d’allò que és intolerable. I ho va exemplificar amb la frase: “Jo em rebel·lo, nosaltres existim”. És per això que la importància del nosaltres rau en el fet que neix del concepte de dignitat, de la no indiferència.
“A vegades, el tema de l’acollida no és feina d’una sola persona perquè el dolor i les dificultats són massa grans. I està bé que ens adonem que sols no ho podem fer”. Amb aquestes paraules, Anna Falcón va introduir un element important de l’acollida amb el que va voler donar eines de reflexió als voluntaris i les voluntàries perquè poguessin gestionar millor les situacions difícils. Aquesta afirmació també li va permetre introduir la importància que té acollir des d’un grup i en grup, ja que el grup genera i crea possibilitats entre tots els seus participants.
Anna Falcón va acabar la seva xerrada fent servir exemples amb els quals va destacar com les accions petites, com per exemple un curs de cuina o un equip de futbol, permeten construir relacions que acaben generant espais de confiança en els quals les persones se senten capaces de compartir els seus patiments, les seves lluites i els seus somnis.
És per tot això que Càritas ofereix cada dia espais d’acollida, que donen seguretat a les persones més vulnerables, des dels quals poden començar a construir vincles que els permetin millorar les seves vides.
