Sense llar i habitatge / 26/11/2019

Quant val una llar?

Publicat per: Diana Virgós

No passa un dia que ens recordin com de car és un habitatge i no només per lo prohibitiu dels preus de lloguer: els contractes són breus, les pujades abusives habituals i la paraula desnonament ja no s’aplica només als casos d’impagament d’hipoteques.

Semblava que després de la devastació laboral, econòmica i social que va comportar la crisi del 2008 trigaríem temps en veure una nova espiral inflacionista dels preus de lloguer, ja que la lluita dels diferents col·lectius socials va aconseguir la difícil fita de posar el dret a l’habitatge sota el focus mediàtic, amb una conseqüent sensibilització social i política al respecte.

No obstant, durant aquests anys aquest dret no només no s’ha consolidat sinó que s’ha reduït a la mínima expressió a nivell legal: la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) aprovada el 2013, va tenir com a principal conseqüència la reducció de la durada dels contractes, que van passar de durar 5 anys a només 3. Aquest fet, juntament amb altres factors com la turistització de les ciutats i l’entrada d’agents especuladors com els fons d’inversió, ha provocat l’expulsió de famílies de les seves llars, barris i ciutats en un procés conegut com gentrificació.

habitatge

L’ocasió d’un canvi de signe polític al govern de l’Estat va propiciar que el passat 14 de desembre s’aprovés un Reial Decret de mesures urgents en matèria d’habitatge i lloguer. Aquest decret incloïa una sèrie de mesures la més destacada de les quals era el retorn als contractes de 5 anys. Si bé és cert que la reducció a 3 anys va ser un element clau en la recent escalada de preus, no és l’únic factor que cal resoldre: cal que les institucions siguin més ambicioses i es decideixin a legislar sobre el mercat immobiliari. No obstant, no va ser suficient per convèncer als grups parlamentaris del Congrés i no va rebre el suport necessari per a convertir-se en una llei orgànica.

Des d’organitzacions en defensa de l’habitatge com el Sindicat de Llogaters i Llogateres s’han repetit constantment una sèrie de propostes per tal d’aconseguir que el lloguer sigui assequible. L’habitatge és essencial per al desenvolupament físic i psicològic d’una persona i, per tant, és un dret fonamental que no pot estar subjecte als interessos del mercat. Hi ha diferents possibilitats per aconseguir-ho més enllà d’allargar contractes i una d’elles és la regulació de preus. La forma més efectiva és amb la creació d’un índex vinculant públic que tingui en compte criteris com el cost de la vida i la renda, respectant uns estàndards mínims de qualitat de vida que el mercat no té en compte. Actualment existeixen índexs de tipus orientatiu, però calen penalitzacions per als propietaris que no els respectin per tal de que sigui realment efectiu.

Una altra manera efectiva de fer baixar els preus és comptant amb un parc d’habitatge públic. Actualment a Catalunya disposem de, amb prou feines, un 1% d’habitatge públic sobre el total construït, per lo que la majoria d’habitatges estan en mans privades. És necessari que l’administració promogui mesures per ampliar el parc públic d’habitatge, com s’ha donat recentment en l’aprovació de la mesura de destinar el 30% dels habitatges construïts (o reformats integralment) a lloguer social a Barcelona.

Seguint amb lo anterior, no ens podem permetre que en plena emergència habitacional existeixi habitatge buit: a Espanya hi ha gairebé tres milions i mig d’habitatges buits (3.443.365 ), essent l’Estat amb la xifra més alta de tota la Unió Europea. Una forma d’ampliar el parc públic d’habitatge seria mobilitzant tots aquells actius inmobiliaris en mans de grans tenidors (bancs i fons voltor) a través de sancions per habitatges buits durant més de 2 anys o bé a través d’expropiacions.

Aquestes tres propostes no són ni molt menys les úniques: el problema de l’habitatge és transversal i està travessat per diferents factors que requereixen mesures per part de totes les administracions, cadascuna des de les seves competències. No obstant, són necessàries per determinar de veritat quant val una llar: un preu just. Les organitzacions en defensa de l’habitatge, com el Sindicat de Llogaters, ho tenim clar: l’habitatge no és un luxe, és un bé de primera necessitat i com a tal l’hem de protegir per a que no sigui objecte d’una especulació que en el 2018 ha deixat al carrer a més d’11.000 famílies. Si des de les institucions no es prenen mesures valentes, els col·lectius seguirem en lluita, animant a les llogateres a no marxar de casa ni acceptar pujades abusives, arribant, fins i tot, a la vaga de lloguers si és necessari.

Fes un donatiu

Membre del Sindicat de Llogaters i Llogateres.

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons