Gairebé 3.000 persones dormen al carrer cada nit. El Juan i la Marisa ho van viure en primera persona i, ara que ja han pogut sortir-se’n, han fet reflexionar als voluntaris de Càritas sobre la pèrdua de dignitat en una nova sessió del cicle de reflexions entorn del voluntariat
Sovint, tendim a culpar o recriminar les persones que pernocten al carrer: “Si estan allà per alguna cosa serà”. Però les causes són molt diverses: des de problemes laborals fins a pèrdua de la relació amb la família, passant per successos vitals estressants que van deteriorant la persona. Un exemple és la Marisa, que després de casar-se va adonar-se que no sentia amor i que no tenia recolzament familiar. Això la va portar a una gran depressió i va acabar prenent drogues. La seva vida es va deteriorar tant que va passar a viure al carrer: “Si no fos per Càritas i per tot l’esforç que he fet, ara mateix no estaria viva”. També el Juan ha passat per la mateixa situació: anys dormint al carrer amb tot el que això comporta. Els dos, en tot el temps que van estar al carrer, van perdre la seva dignitat.
I llavors, què?
Segons el recompte de persones sense llar, gairebé 3.000 persones dormen a la intempèrie cada nit. Tanmateix, els transeünts ens hem insensibilitzat massa i no pensem que aquestes persones són només la punta del iceberg d’un fenomen ampli i desconegut. Dintre de totes les persones sense llar, però, hi ha exemples de sortida, com la Marisa o el Juan. Si bé és cert que com més temps es passa al carrer més difícil és sortir-se’n, hi ha moltes persones que activament i voluntària volen iniciar un procés de canvi vital.
La principal ajuda que els podem oferir és la confiança i alguns gestos per a tornar-los la dignitat com una mirada, una carícia o una conversa. Però sempre s’ha de veure l’altre com un mateix i no suplir les seves capacitats de decisió (no s’ha de decidir per ells). En el cas del Juan, una veïna el va advertir que com seguís per aquell camí s’emportaria a la seva mare amb ell. Quan va arribar a casa de la mare, on a vegades anava a dutxar-se i canviar-se de roba, la va veure amb la mirada perduda i va pensar que havia de canviar. La Marisa, en canvi, va trobar-se amb la mirada d’una treballadora de Càritas: “No només em va ajudar sinó que em va dignificar i m’ha fet feliç”.
Un voluntari més
Tant la Marisa com el Juan s’han incorporat com a voluntaris als diferents projectes i serveis que ofereix Càritas. Gràcies a la seva ajuda, cada cas pot ser analitzat des de diferents mirades: la del professional, la del voluntari i la de la persona que ja ho ha viscut (i amb la qual és més fàcil sentir-se identificat). Així, poc a poc, la Marisa i el Juan van recuperant la dignitat que van perdre després de viure al carrer i “que costa molt trobar de nou”. I ho fan donant als altres allò que ells van rebre en un moment determinant.
Amb aquests testimonis, els voluntaris que participen en el Cicle de Reflexions entorn del Voluntariat van quedar sensibilitzats sobre el sensellarisme i van poder conèixer a fons la campanya “Fes-me visible. Per dignitat, ningú sense llar” que es presentarà a finals de novembre.
