L’Agenda 2030 per al desenvolupament Sostenible es va aprovar en 2015 enmig d’una preocupant crisi de sensellarisme a les ciutats d’Europa i Amèrica del Nord.
En els seus informes anuals, La Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que Treballen per a les Persones Sense Llar (FEANTSA per les seves sigles en francès) porta anys documentant un increment del nombre de persones en situació d’exclusió residencial en gairebé totes les zones metropolitanes del continent. A Brussel·les, el nombre de persones sense sostre es va duplicar només entre 2014 i 2016; a París, al febrer de 2018, es van comptabilitzar 2.952 persones dormint al ras i 2.149 en refugis habilitats per a resguardar-se del fred; al Regne Unit, el nombre de persones dormint al carrer va créixer en un 135% entre 2010 i 2018. A Espanya, entre 2014 i 2018, la gent allotjada en centres d’acolliment va créixer en un 32% i s’estima que el nombre de persones sense llar va arribar a les 40.000 persones el 2019.
Acostar-se a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) seria una gran notícia per a les persones sense llar i per als qui viuen dificultats per a mantenir l’habitatge o l’allotjament. El sensellarisme és una situació de pobresa extrema (ODS 1) i l’expressió més crua de desigualtats cada vegada més evidents a les ciutats (ODS 10). Unes ciutats que expulsen població de rendes baixes dels seus barris alhora que atrapa als qui viuen de l’economia irregular i de les engrunes de l’activitat econòmica mentre resideixen en infrahabitatges o en el mateix carrer. La vulneració del dret a l’habitatge erosiona, quan no nega, altres drets recollits en l’Agenda 2030: no tenir llar dificulta molt mantenir una alimentació adequada (ODS 2) i danya la salut (ODS 3), posa en risc la integritat física i psicològica de les persones (ODS 16) i suposa una major exposició de les dones a la violència masclista (ODS 5).
Per a complir amb els objectius és necessari que els actors polítics i socials emprenguin polítiques per a reduir dràsticament l’exclusió residencial. L’increment del sensellarisme entre 2014 i 2020, en temps de creixement del Producte Interior Brut, posa de manifest les limitacions de les polítiques redistributives i una profunda crisi en els mecanismes de protecció social. Ja fa massa temps que sabem que l’enriquiment d’uns quants no redueix la pobresa, que l’ocupació no garanteix una vida digna i que l’especulació amb l’habitatge dispara les desigualtats.
La crisi social i econòmica desencadenada per la pandèmia de la COVID19 està tenint repercussions en les vides de tot el món però s’està acarnissant amb persones i famílies que ja sofrien la precarietat en la seva relació amb els mercats laboral i de l’habitatge. Durant el primer gran confinament se’ns deia que per a protegir-nos havíem de quedar-nos a casa i es va evidenciar la desprotecció dels qui no tenien casa. No sols de les persones que dormien al carrer, també de treballadores domèstiques que havien perdut els seus ingressos i habitatge de manera fulminant, empleades i empleats d’un sector de l’hostaleria que no ofereix cap estabilitat, gent que acabava de perdre l’habitació de lloguer en la qual malvivia… Un virus ha deixat exposades una infinitat de situacions al caient de la vida al carrer i l’ona d’empobriment aprofundeix en la vulnerabilitat de sectors cada vegada més grans de població.
Aconseguir els ODS en 2030 reduiria el sensellarisme perquè per a arribar a ells fan falta canvis profunds que impedeixin l’especulació i l’enriquiment a costa de l’especulació amb l’habitatge, que reverteixin la precarització del mercat laboral, que impulsin nous mecanismes de protecció social i de garantia de rendes i que posin fi a una gestió inhumana dels fluxos migratoris.
