Entrevista a Maria Luisa Aledo, participant del programa sense llar i voluntària de l’entitat
Com vas acabar al carrer?
Em va passar a mi, a mi em va passar. Tenia ja quaranta anys i molts traumes greus sobre el meu cap. Em va començar a fallar el cap… i vaig començar a gastar més del que podia. No sabia què fer. Vaig acabar trobant-me sense diners i amb molt dolor dins meu.
Un dia, vaig tancar la porta de casa meva, la que no podia pagar, i vaig sortir a caminar… Amb allò posat, sense rumb. No sabia on anar. Les amistats m’havien fallat. La família, també.
Vaig caminar i caminar fins que l’esgotament es va apoderar de mi. Em feia vergonya, em feia por, però vaig haver de dormir al carrer.
Què et falta quan estàs al carrer?
Quan estàs al carrer et falta tot.
No hi ha intimitat. No veus un lloc còmode on passar una estona. No tens menjar. No tens diners, perquè si et queda alguna cosa hi ha persones pendents… ets una presa fàcil per treure-te’l.
Pots conversar amb algú, però et miren amb desconfiança.
Què tens al carrer?
Por, sobretot por. Por a que la teva salut es deteriori. Por a que algú t’ataqui.
Quan plou acabes completament mullada i, de vegades, la roba se m’ha assecat posada a sobre.
Et fan mal tots els ossos perquè no descanses en un lloc còmode.
Els “amics” que se t’acosten són un perill, ja que la majoria ho fan per aconseguir alguna cosa de tu.
Tens fam i no tens diners per comprar menjar. Has de demanar-la i no sempre te la donen.
Per què és tan important per a tu el sofà?
Afortunadament fa quatre anys que gaudeixo d’un pis per a mi sola. Tinc el meu sofà, el meu sofà!, que em serveix per gaudir de la tranquil·litat de l’espai. Quan arribo a casa em poso roba còmoda i em sento en ell valorant tot el que la vida m’ofereix.
És asseguda al meu sofà com puc recordar la meva vida passada, caminant pels carrers, sense rumb, amb el cap perdut… i gaudir del meu present, caminant pel camí que jo mateixa he escollit.
Sóc voluntària de Càritas, i el meu desig és cada vegada fer-ho millor.
Jo no tindria vida, no seria qui sóc, no estaria avui asseguda aquí si no fos pel meu estimat centre Sara, de Sabadell, del qual també sóc voluntària.
Fa deu anys que jo vaig aparèixer allà, sense res material però amb una càrrega emocional molt pesada i dolorosa.
L’equip del Sara ha sabut guarir totes les meves ferides. Han aconseguit que jo sigui feliç, que la meva salut millori i que la meva manera d’actuar generi benestar per a mi mateixa i per als altres.
