La necronomia (economia contra la vida) es palpa en les persones que es troben en situació de més vulnerabilitat. Persones en situació d’exclusió, invisibilitzades, i amb els seus drets més bàsics vulnerats, però que coneixem des de les entitats socials.
Segons la Fundació FOESSA parlem de 2,2 milions de persones en situació d’exclusió social a Catalunya. L’habitatge s’ha convertit en un bé especulatiu, deixant a famílies senceres a la intempèrie, i sent una de les principals qüestions que expliquen aquestes altes xifres d’exclusió. Aquestes famílies sobreviuen en situacions de carrer, en infrahabitatges o rellogant habitacions. M’agradaria que fóssim conscients del que significa: inseguretat permanent que et facin fora de casa, indefensió davant de tota mena d’abusos (des de preus abusius, obligació de compartir espais comuns amb desconeguts, dificultats en la convivència, horaris per anar al bany…), rotació elevada i dificultat per arrelar-te al barri. Tot això encara es fa més difícil quan hi ha nens, que no poden fer soroll, no tenen espai per estudiar o no poden quedar-se sols. La por de no tenir prou diners a cada inici de mes per pagar l’habitació, sumat a l’obligatorietat d’haver de triar entre quedar-se al carrer o no menjar.
L’habitatge és el lloc on descansar, sentir-se segur, protegit… una realitat que queda molt lluny per a moltes persones. La dificultat per fer front als costos de l’habitatge i els subministraments no només és per uns preus del lloguer desbocats, sinó també per un mercat laboral dualitzat, on l’ocupació es divideix entre «ocupació» o «precarietat laboral». Treballar unes poques hores al mes forma part de la normalitat, de manera que el sou no arriba per cobrir les necessitats més bàsiques. La inestabilitat no permet planificar la vida sinó sobreviure amb l’aigua al coll. Queda lluny la carrera professional, la realització personal.
Fins i tot disposar d’allò més elemental, que seria un contracte laboral, és ara un somni per a persones en situació administrativa irregular, que són les persones expulsades i invisibilitzades fins i tot de les estadístiques; no consten, no existeixen… Unes fronteres de paper marquen la diferència entre ciutadans de primera i segona, o directament no ciutadans. S’hi afegeix la manca de llocs o de cultura de la trobada, la manca de vincles amb la comunitat, la manca de xarxes socials que fa que les persones se sentin soles, es quedin aïllades, quan sabem que la resiliència es construeix en comunitat, perquè no és el mateix afrontar les dificultats sol o acompanyat.
I així es van obrint bretxes en les condicions de vida, que situen en desavantatge les dones, les persones migrants, les famílies amb infants… i que, mitjançant la transmissió intergeneracional de la pobresa, són desigualtats també futures, ja que aquests menors que viuen aquestes condicions avui tenen més probabilitat de reproduir-les demà, mentre no tinguem clar el dret a la cura i el principi de l’interès superior dels menors.
I, finalment, un petit apunt sobre el marc des del qual mirem. Encara ens costa sortir de la mirada assistencialista i observar des de la mirada de drets de les persones. Ens costa pensar en un nosaltres que inclogui a tothom, ens costa donar sentit a valors com la solidaritat, que avui s’ha devaluat i ha perdut el significat de fraternitat que hauria de tenir. I si les persones tenim uns drets fonamentals és perquè com a societat tenim l’obligació de garantir-los.
Recordant Z. Bauman: el poder de càrrega d’un pont no és la força mitjana dels pilars, sinó la força del pilar més feble. El que marca la nostra vàlua com a societat és com tractem les persones que es troben en una situació de més fragilitat.
