Aquest 2019 celebrem el 27è aniversari de la campanya “Ningú sense Llar”. És una celebració agredolça, ja que ens hauria agradat finalitzar aquesta campanya dient que s’ha aconseguit erradicar el sensellarisme a Barcelona. Malauradament, no ha estat així, ja que encara hi ha més de 1.000 persones que diàriament dormen als carrers i places de la nostra ciutat.
Lluny de desanimar-nos, l’augment del sensellararisme ens impulsa a treballar tant o més que el primer dia. Des dels inicis, defensem que tothom té dret a una llar, i cada vegada són més les persones, col·lectius i administracions que constaten el problema. L’augment dels preus del lloguer ha situat la dificultat d’accedir a un habitatge assequible com un problema comú, que no només afecta les persones més vulnerables, sinó que impacta a bona part de la ciutadania. En aquest sentit, la frontera entre els que no tenen una llar i els que la tenen cada cop és més permeable.
D’altra banda, ens preocupa que les persones que dormen al carrer siguin cada vegada més joves. El jovent és víctima d’una societat que té el deure de protegir-los, però que només els ha mostrat un món on tot era possible. Estan més formats que mai, saben utilitzar les noves tecnologies de manera instintiva i tenen moltes il·lusions i reptes per aconseguir. Malauradament, gairebé un 40% dels joves encara es troben a l’atur, i aquells que treballen ho fan en feines mal pagades, temporals i precàries, víctimes d’un món fet pels grans que no funciona.
La situació demostra que vivim en una societat on els drets més fonamentals no estan garantits. El paper ho aguanta tot, però les administracions no garanteixen els drets que es recullen en la legislació vigent. Tenim drets? Podem dir que sí, el problema és que no els podem viure amb plenitud. Cal voluntat política per posar a les persones al centre de les polítiques socials, i fer una legislació que no expulsi a les persones de casa seva, sinó que garanteixi que hi puguin viure i la puguin pagar.
Des de Càritas, continuarem potenciant l’acompanyament en drets i denunciant les causes injustes. Cal emfatitzar, estimar, i viure com a pròpies les situacions de les persones que més pateixen, perquè formem part d’una única família: la humana.
Ningú sense llar és possible. Ens hi posem?
