Desirée Bela-Lobedde, comunicadora afrofeminista que lluita per l’activisme estètic, explica la dificultat que suposa ser dona negra al nostre país i denuncia el racisme quotidià que pateix regularment
Fa un temps vaig rebre una notificació per recollir un paquet. Quan vaig arribar a l’oficina, el dependent estava atenent un home. Tots dos parlaven català. En el meu torn de ser atesa, saludo el dependent i li dic: “Bon dia. Vinc a recollir un paquet”.
A partir d’aquí, l’home s’adreçà a mi tota l’estona en castellà i jo a ell en català, tret del moment d’acomiadar-se, en què em digué adéu. L’adéu és universal i no té traducció.
Vaig compartir a Twitter aquesta història i van començar a arribar respostes de persones (blanques). Em deien que on jo denunciava el racisme implícit en el fet d’atendre una persona no blanca en castellà, no hi havia racisme, sinó una qüestió de subalternalització, de complex d’inferioritat de la llengua catalana. Altres persones van decidir portar el meu discurs cap a l’independentisme adduint al fet que jo contribuïa a salvar la llengua catalana enfront de la residualització lingüística que duen a terme les persones que em parlen castellà quan m’hi dirigeixo en català. La qüestió del racisme va desaparèixer del tot.
Al final sempre em quedo amb la mateixa sensació: un tou de persones blanques m’expliquen coses. Com els homes a la Rebecca Solnit.
Creences i prejudicis
Així em trobo sempre amb vàries barreres. En el dia a dia, la barrera de la pell. Una barrera que jo no he establert, però fa que sempre se’m percebi com una persona forana, nouvinguda o, com a molt, immigrant de segona generació. En tots els casos, m’encaixen en el paper d’una persona que fa poc que viu Aquí i que, per tant, no domina la llengua. D’aquest procés en diríem estrangerització.
L’altra barrera la trobo a l’hora de denunciar aquestes conductes. És el paternalisme de qui es creu amb la legitimitat de minimitzar el meu relat i la meva vivència (que mai no és prou per a res); i d’alliçonar-me explicant-me què és el que en realitat m’ha passat. Sembla que el fet que siguin coses que em passen a mi no em legitima prou per tenir una idea certa del què visc. Totes aquestes conductes, paternalistes al cap i a la fi, també són racistes, encara que ningú no s’ho pensi. I, evidentment, invisibilitzen i neguen la meva experiència. Pot ser absurd per les persones que no viuen aquestes situacions; però, per les persones que ho vivim, és molt real. I, sobretot, és violent.
Aquesta situació que explico, i d’altres de semblants, les he viscut al llarg de tots els anys que porto vivint a Catalunya, que són els mateixos anys que fa que vaig néixer, ja que sóc catalana de naixement. Necessitava fer visibles aquests episodis discriminatoris que he viscut al llarg de la meva existència. Sé que ara hi haurà persones pensant que qualificar aquestes situacions de discriminatòries és exagerat; des de fora, evidentment, la percepció sempre és diferent. A més, amb el racisme, tenim un problema: costa molt identificar racisme més enllà de les agressions (físiques o verbals), que són les expressions màximes d’aquesta discriminació. En canvi, hi ha tot un seguit de conductes, creences i estereotips que reforcen i construeixen la base d’aquest racisme que, en ocasions, esclata en l’agressió. Però cal tenir present que aquella agressió no és fruit del no res, sinó d’aquestes creences i prejudicis que existeixen i que, malauradament, els mitjans de comunicació promouen creant una alarma social que no cal.
Acabar amb el racisme quotidià
Com deia, fruit de la meva necessitat de visibilitzar aquestes situacions, vaig decidir escriure un llibre, Ser mujer negra en España (Plan B, 2018). Es tracta d’un llibre que podríem considerar del gènere assagístic en què combino l’autobiografia amb pinzellades històriques amb la intenció d’oferir un marc que ajudi a entendre el context actual en relació amb el racisme. El llibre es divideix en tres etapes de la meva vida: infància, adolescència i joventut, i edat adulta, i durant tot el text, faig èmfasi en la meva relació amb el meu propi cabell, que és un tret que, com a dona negra que sóc, ha estat crucial a l’hora de desenvolupar la meva identitat, sobretot en el moment en el qual vaig entendre que els cànons de bellesa que seguim les dones negres són, en realitat, per a dones blanques. I per tal d’encabir-nos en aquests cànons, ens sotmetem a tractaments químics molt agressius per aclarir la pell i allisar el cabell.
Sóc conscient que tot això, si qui llegeix aquest text és una persona blanca que no té relació habitual amb persones negres, la sorprendrà. I potser jutjarà de nou, considerant que tot això són les sensacions d’algú que té la pell molt fina; però m’agradaria molt que fóssim capaces d’anar més enllà i de valorar les experiències alienes amb la ment oberta, defugint dels prejudicis. Hem d’entendre que el fet que quelcom no ens afecti, només implica que tenim el privilegi que no ens afecti, i no pas que no existeixi.
Vull aprofitar l’avinentesa per fer un toc d’atenció. Hi ha moltes persones catalanes que, només per contraposar-se a les dinàmiques racistes de l’Estat Espanyol cap a les persones racialitzades, creuen que a Catalunya aquest racisme quotidià no es dona. Pensar això és ser massa ingenu. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Així que potser als països catalans també convé fer una miqueta d’autocrítica, revisar-se i assumir que l’estructura del racisme, igual que la del masclisme, també opera, i que jugar al #NotAllCatalans no s’hi val. Allò que val és reconèixer la pífia, aprendre’n (o desaprendre) i prendre responsabilitats. Això és el que toca.
“Ser mujer negra en España”, Ed. Plan B. 2018: «Una biografia política contemporània que mostra l’invisible, allò que ens envolta sense que a penes li parem esment, allò que ens commou tan bon punt l’autora ens ho relata en primera persona, sense filtres, sense edulcorants, sense artificis. Un llibre valuós i valent. Un llibre per trencar: tòpics, estereotips, prejudicis, normalitats no reflexionades. Un llibre per a repensar(-nos).»
Nuria Varela, autora de “Feminisme per a principiants”
