- Per Juana Martín, adjunta a direcció de Càritas Diocesana de Barcelona i coordinadora de l’ajuda al refugiat de l’entitat
He de manifestar que la primera vegada que vaig sentir parlar al papa Francesc sobre la cultura del descart, em va sorprendre. Em sonava a des-carta, treure les cartes, i ho vaig relacionar amb els jocs d’atzar i, també, amb la campanya de Corpus i el llibre commemoratiu dels 70 anys de Càritas Diocesana de Barcelona. En aquests dos últims casos, s’utilitza la metàfora del joc de l’Oca. Sabem que per a moltes persones no és un joc sinó una realitat, ja que les seves vides van d’oca en oca i tiro perquè em toca. La falta d’oportunitats, la precarietat laboral, la inestabilitat en l’habitatge, la solitud, etc. retorna constantment aquestes persones a la casella de sortida. Els 8 milions de pobres que hi ha actualment a Espanya representen el concepte dels descartats. Aquests van, i mai millor dit, d’oca en oca, perdent i buscant oportunitats.
El papa Francesc ha manifestat en diferents discursos que la cultura del descart s’ha instal·lat entre nosaltres, ja que donem per bons comportaments i actituds que deixen les persones desprotegides, fora del sistema. Ho va dir en la intervenció amb els parlamentaris europeus, a l’ONU i a la trobada de Càritas Internacional, entre d’altres. Quan es refereix a la gent gran, ho fa amb aquests termes: “La cultura del descart considera les persones grans un pes perquè no produeixen, sinó que constitueixen una càrrega. Les rebutja”.
Qui són els descartats?
Els descartats estan entre nosaltres, són els que viuen al marge, els que no tenen horitzons, els no productius: els malalts, els aturats, els ancians, els que viuen al carrer, les mares que no arriben a final de mes, els indocumentats, els refugiats i exiliats, els que fugen de la pobresa, etc.
No es tracta de fer llistes sinó de reconèixer rostres i de veure persones, amb nom i cognoms, vinguts d’aquí i d’allà, amb esperances frustrades, i amb ideals renovats. Ells i elles tenen ganes de tenir oportunitats. Potser mirem i no veiem perquè la nostra sensibilitat ja està encartonada, anestesiada. Això ens porta a formular-nos aquesta pregunta, sobre la qual hauríem de reflexionar personalment i col·lectivament: qui són per a nosaltres els “descartats”? Els hi posem nom? O pel contrari: són persones que veiem, que coneixem, que acompanyem i que, paradoxalment, ens acompanyen? Perquè quan entres en la vida d’una d’aquestes persones, ell, ella, ells, també entren en la nostra. “El que vas fer a un d’aquests m’ho vas fer a mi”, prega una de les cites bíbliques.
Reconeixem el rostre dels descartats en:
- Les mares que lluiten amb recursos escassos per treure la seva família endavant. Amb llargues hores de treball, amb sous que no els arriben a final de mes.
- Les persones majors que estan soles, abandonades i sense els recursos per afrontar una vellesa amb dignitat.
- Els que han quedat al marge de la vida laboral perquè tenen una edat al límit per ser considerats pel sistema com a productius.
- Els que no van tenir les oportunitats de formar-se, de tenir una bona capacitació que els permetés reconvertir-se i adaptar-se a les noves exigències laborals.
- Els que fugen de les guerres, forçats a emprendre un èxode buscant protecció i recer, i que l’actitud d’indiferència no els dóna la resposta que mereixen.
- Els forçats a fugir de la misèria, per la injusta distribució de les riqueses, i com diu Joana Raspall, poeta catalana, “perquè van néixer en un altre lloc”.
- Els que estan en mans de màfies i xarxes que consideren la persona com a mercaderia.
- Els que no tenen les oportunitats de trencar la roda de la pobresa.
- I en un llarg etcètera.
Estem vivint moments convulsos, i compartim el diagnòstic que fa el director general de Càritas Jordània, Wael Suleiman, en la seva carta enviada al seu homòleg de Caritas lnternacionalis. “Us escric des de la terra on va morir l’amor i es va enterrar la pau! Des de Jordània, des del sagnant Orient mitja”, escriu. l continua: “La humanitat està travessant una era extremadament complicada; un caos desplegat que escombra la moral, l’ètica i els principis del nostre món, un mal funcionament de l’ordre mundial que una vegada va ser creat per l’home per organitzar la seva vida i la dels altres”. Potser avui més que mai ens hem de preguntar personalment i col·lectivament, qui són per a mi, qui són per a nosaltres els “descartats”. Altres preguntes són: Què he de canviar? Què hem de canviar perquè la cultura del descart no s’instal·li en la nostra vida, en les nostres vides.
Impliquem-nos perquè entre nosaltres no hi hagi descartats.
Juana Martín
