El sensellarisme és sinònim de pobresa, de manca d’accés a l’habitatge, però, també, d’un racisme estructural. El nombre de persones grans en risc de quedar-se sense llar, o que ja estan patint aquesta situació, va en augment
Que tothom envelleix és una evidència, però hi ha moltes maneres d’envellir. L’edat cronològica ens diu quan una persona pot treure’s el carnet de conduir o quan s’ha de jubilar, però també cal reconèixer que l’edat biològica ve condicionada per la nostra genètica, el medi ambient, l’estil de vida i una major o menor cura del cos. Tampoc podem obviar que el procés d’envelliment es viu de manera diferent segons la posició social i el context cultural. Per aquesta raó, quan es parla d’envelliment i sensellarisme no s’hauria de plantejar des d’una mirada edatista, sinó des d’una mirada holística.
El sensellarisme és sinònim de pobresa, de manca d’accés a l’habitatge, però, també, d’un racisme estructural. El nombre de persones grans en risc de quedar-se sense llar, o que ja estan patint aquesta situació, va en augment. Quan parlem de sensellarisme i envelliment, ho fem des d’un doble vessant; en primer lloc, ens fixem en les persones que s’han quedat sense casa per primera vegada, quan s’estan fent grans. Tot i viure de manera relativament estable, alguna situació prèvia i estressant, les aboca a la pèrdua de l’habitatge; la desaparició o minva dels ingressos, ja sigui per mort de la persona que els aportava (progenitors o parella) o per la pèrdua de feina, un trencament amb l’entorn proper (desavinences familiars, però també cal tenir presents els processos migratoris), problemes de salut o discapacitats.
En segon terme, hi trobarem aquelles persones que es van quedar sense un lloc on viure en algun moment de la seva vida i, en el present, segueixen en la mateixa situació, amb l’afegit de tenir una edat més avançada. És un perfil molt vulnerable perquè, a més dels aspectes assenyalats al paràgraf anterior, cal afegir, des d’edats primerenques, situacions complexes (salut, sobretot mental, entorns de consums, períodes de presó o desenvolupant feines precàries), que acaben impactant, de manera significativa, sobre la seva vida posterior.
Entre les persones sense llar, n’hi ha que envelleixen amb discapacitats físiques, orgàniques, sensorials i intel·lectuals i que han hagut de lluitar amb estigmes i barreres d’accessibilitat, altres que envelleixen amb la cronificació de malalties que requereixen intervencions i tractaments mèdics consecutius, mentre que n’hi ha que han hagut de lluitar contra la pobresa, l’exclusió i la violència. Tots aquests factors desgasten de manera notable les persones conduint-les cap a un envelliment prematur.
Quan parlem d’envelliment prematur, ens referim a persones que no han arribat als 40 o 50 anys d’edat, però que mostren signes visibles d’una major fragilitat. A causa de l’exposició prolongada a l’estrès, les persones que viuen en la pobresa sovint experimenten un envelliment prematur, que pot afectar dràsticament a aquells que no tenen un habitatge estable, fent que les persones envelleixin prematurament entre 10 i 20 anys més enllà de la seva edat cronològica i els seus perfils de salut s’associïn amb els de les persones grans. A més, l’estrès del sensellarisme afecta la morbiditat i la mortalitat, abans que la resta de persones de la mateixa edat. Es tracta, doncs, d’un tipus d’envelliment socialment poc visibilitzat, però molt problematitzat perquè requereix un acompanyament molt continuat i específic, d’acord amb les seves vulnerabilitats, clarament, no determinades per l’edat.
Així com cada cultura manifesta els seus propis patrons d’envelliment, cada cicle i moment històric també configuren models d’envelliment. En una època, on l’estructura familiar és dèbil (o, sovint, també, inexistent), l’envelliment, com a procés evolutiu natural, necessita espais propis, segurs i acompanyats que allunyin els més grans de la soledat i l’aïllament, sobretot per aquells que el Dret a l’Habitatge els hi ha estat negat.
Tot i no saber del cert si l’habitatge amb suport podria disminuir eficaçment l’atenció institucionalitzada en aquesta població, l’èxit en altres poblacions, amb múltiples condicions de salut cròniques, suggereix que sí. Així, doncs, a mesura que augmenti el perfil de persona gran sense llar, serà imprescindible conèixer les seves necessitats, i tenir clars amb quins serveis i suports es compta per a fer-los front, ja que la combinació de problemes típicament associats al sensellarisme, amb els relacionats amb l’envelliment, planteja buscar solucions creatives per resoldre l’impacte sobre la planificació dels serveis i l’atenció professional.
