Opinió / 13/01/2019

Encara l’habitatge, font de patiment i desigualtat

Publicat per: Carme Trilla

Les dades són tossudes i insisteixen en què, en l’exclusió social, hauríem de posar el focus en el problema de l’habitatge: un 42,1% de les llars que viuen en habitatges de lloguer a preus de mercat es troben en situació de greu risc econòmic a causa del cost excessiu que suporten

exclusió-residencial-caritas-barcelona

Càritas Diocesana de Barcelona acaba de fer públic un informe sobre l’habitatge La Llar és la clau, basat en part en la seva pròpia experiència d’atendre les persones més vulnerables del seu territori i en part resultat de la col·laboració amb FOESSA per a la realització de l’”Enquesta 2018 sobre Integració i Necessitats Socials”, EINSFOESSA, de la qual també se n’estan fent alguns avançaments pel que fa a la situació de l’habitatge de la població vulnerable.

Són moltes les informacions transcendents i els testimoniatges colpidors que ofereix l’informe de Càritas, tots ells explicats amb molta claredat i amb una voluntat decidida de fer entendre al conjunt de la població la particularment difícil situació de totes aquelles persones que viuen en el seu mateix espai geogràfic però que pateixen problemes molt superiors als de la majoria i molt més greus del que hauria de ser considerat tolerable que els porten a l’exclusió social. És a dir que els impedeixen integrar-se tant social com laboral o culturalment a la resta de la societat, degut a la carència de drets, recursos i capacitats bàsiques que fan possible una participació social plena.

Un aspecte, però, destaca de l’informe ja que és un dels punts clau de la tesi que sustenta, i és la marcadíssima incidència que està tenint en l’exclusió social, l’exclusió residencial. L’informe ens assenyala de forma clara com avui pràcticament no podem dissociar les situacions d’exclusió social d’alguna variant de problemàtica d’habitatge. I és bo que l’informe incideixi en aquesta relació de causa-efecte perquè no és la pràctica habitual en la majoria d’anàlisis d’exclusió o de desigualtats.

Exclusió social, més enllà de la manca de llar

De fet, el concepte d’exclusió social és ampli ja que es basa en una ventall de possibles fonts de problemes d’orígens diversos, combinables entre si o que poden tenir entitat pròpia per provocar per ells mateixos situacions de marginació. És, per tant, una idea complexa que els tècnics han mirat de precisar per tal de poder mesurar-la i conèixer l’impacte que té en qualsevol societat. Abasta des d’aspectes estrictament econòmics (atur, treball precari, situació de pobresa, privació de béns bàsics com aigua, llum, etc), a aspectes de caràcter polític, com no tenir dret de vot o de participació en decisions col·lectives, o no tenir garantit el dret a l’ensenyament, a l’habitatge o a la salut, passant per aspectes relacionats amb dificultats de relació o d’aïllament, bé sigui a nivell familiar, bé a nivell de comunitat. Està clar que aspectes relacionats amb l’habitatge hi són considerats: infrahabitatge, deficiències greus en l’habitatge, problemes d’insalubritat, amuntegament greu, tinença en precari (relloguer, ocupació il·legal), entorn degradat, barreres arquitectòniques, despeses excessives en l’habitatge. Però, el pes que aquests aspectes residencials tenen dins el conjunt de l’exclusió social no es sol estudiar o no s’aborda específicament.

La manca de referència explícita a la situació residencial de les persones la trobem, malauradament, no només quan es parla d’exclusió social, sinó també quan es fa referència a desigualtats i, fins i tot quan s’aborda el tema de la pobresa. En aquestes dues perspectives només es tenen en compte els ingressos de les llars i es comparen de forma relativa amb els del conjunt de la societat, però no s’analitza com els costos en habitatge impacten en els ingressos nets de les llars i el marge que els hi deixen per poder viure. I això és un gran error perquè falseja el problema –la desigualtat i la pobresa augmenten notablement si es té en compte el factor habitatge-, confon l’origen dels problemes, i per tant, de les propostes de solucions públiques i privades i, a més, dissimula la gravetat del tema davant el conjunt de la societat.

Segons la definició àmplia que utilitza EINSFOESSA, l’any 2017 hi havia a Espanya 8,6 milions de persones en exclusió social (el 18% de la població total), xifra que no ha parat de créixer tant en temps de bonança econòmica, com va ser el de la bombolla immobiliària, com en temps de crisi com la iniciada ara fa ja deu anys. Però, tal com posa de relleu l’informe de Càritas, d’aquestes persones que es comptabilitzen com en exclusió social, el 60,1%, a Espanya i el 64,7%, a Catalunya, es troben en situació d’exclusió residencial. I, entre les persones en exclusió social severa, el 70%, estan en exclusió residencial. Però encara més, de les persones de la diòcesi de Barcelona en situació d’exclusió social severa, el 90,4% estan afectades per exclusió en habitatge. Podríem dir, doncs que l’habitatge esdevé avui i de lluny, el paràmetre més explicatiu de les situacions d’exclusió social i, per extensió, de pobresa i de desigualtat. Però que aquest vector és menystingut a l’hora de valorar, estudiar i mirar de posar remei a aquestes realitats.

Malgrat això, les dades són tossudes i insisteixen en què hauríem de posar el focus en el problema de l’habitatge: quan ens assenyalen que per manca de pagament, més de 570.000 llançaments d’habitatge a Espanya i 114.000 a Catalunya s’han practicat entre els anys 2008 i 2017, és a dir que més de 1,5 milions de persones han perdut la seva llar. O bé, quan ens diuen que l’any 2017 un 42,1% de les llars que viuen en habitatges de lloguer a preus de mercat –que són el 99% del total de llars que viu en lloguer- es troben en situació de greu risc econòmic a causa del cost excessiu de l’habitatge que suporten.

Heus aquí l’habitatge com a determinant d’exclusió social, de la desigualtat i de la pobresa, que hauria de ser abordat per les polítiques públiques d’habitatge d’una manera decidida, no només perquè atendre aquestes situacions i evitar-ne la seva cronificació i el seu creixement hauria de ser el primer graó de la garantia del dret a l’habitatge, sinó perquè la seva eradicació seria la base preventiva de situacions intolerables en el futur.

 

Fes un donatiu

Economista especialitzada en Habitatge i Polítiques Públiques d'Habitatge. Actualment, presidenta de la Fundació Hàbitat3.

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons