Quan s’arriba a una nova ciutat com Barcelona, es fa difícil conèixer-la sense algú que et guiï. És per això que, un cop per setmana, el projecte «Mirem endavant» de Càritas a la Parròquia del Bon Pastor acull persones nouvingudes que necessiten relacionar-se amb veïns del barri i descobrir l’entorn en el qual viuen.
Iniciat l’any 2018, el projecte va sorgir d’una preocupació per part dels voluntaris i voluntàries, que coneixien a les persones ateses durant una primera visita i no les tornaven a veure. Amb aquestes trobades setmanals poden conèixer les persones durant un període més llarg i estable, proporcionant una ajuda essencial: la companyia. «Aquí venim a menjar i a riure. També a plorar, si ho necessitem», diuen.
Les persones participants comparteixen un cafè o un esmorzar, expliquen les seves vivències i fan visites al barri per conèixer l’entorn i fomentar el sentiment de pertinença. La majoria defineixen el projecte com una «família» formada per gent de tot el món, però que per diferents circumstàncies han fet el pas de venir a viure a Barcelona, concretament al barri del Bon Pastor. «No només oferim acompanyament als nouvinguts, sinó que aprenem els uns dels altres. Cada dia descobrim una cosa nova, i això ens enriqueix a tots per igual», afirma una de les voluntàries.
Un dels participants és l’Anthony. Assisteix a la Parròquia del Bon Pastor cada setmana i és el primer a servir l’esmorzar i desparar taula. «No té papers, no entén gaire l’idioma, però sempre té els ulls plens d’esperança», diu la Marina, voluntària. «És una persona que es comunica amb accions. Li agrada venir perquè se sent acompanyat, i malgrat la barrera idiomàtica, ens entenem per mitjà de la confiança, l’estima i l’acollida». Una altra participant és la Carolina, que acaba d’arribar de Colòmbia. «No només vaig arribar sola, em sentia sola. En aquest espai de Càritas hi he trobat una família», afirma emocionada.
Projectes com «Mirem endavant» són més necessaris que mai, i calen més espais de relació a la ciutat per a aquelles persones que no tenen una mà que les guiï. Un acte tan senzill com trobar-se un cop a la setmana, prendre un cafè i parlar, significa molt més del que sembla.
