Repassem les dades macroeconòmiques que confirmen que la desigualtat s’ha perpetuat i, fins i tot, intensificat en els darrers anys
En la memòria 2018 s’evidencia que la desigualtat ha esdevingut una ferida que, per molt que passin els anys, no cicatritza. De fet, hem atès 13.225 llars, una xifra que no havia estat tan elevada des que va esclatar la crisi. Però, quines dades alerten d’aquesta cronificació de la pobresa? Quins indicadors mostren la perpetuació de la desigualtat?
La desigualtat és una ferida oberta que no cicatritza,…
La crisi ha deixat una ferida en la nostra societat, en forma d’augment de la desigualtat, que no cicatritza. Malgrat que els indicadors de renda i d’ocupació del conjunt de la societat catalana han mostrat una millora des de l’inici de la recuperació, no sembla que aquesta hagi arribat amb igual intensitat en les situacions de vulnerabilitat social i pobresa. Especialment en els casos de vulnerabilitat més severa. L’augment de la desigualtat que es va produir durant la crisi, no ha revertit. Ans al contrari, les darreres dades de l’Enquesta de Condicions de Vida ens mostren un lleuger repunt l’any 2017: l’índex de Gini ha passat del 31,4 al 31,8%, i les persones en el quintil de renda més elevat tenen uns ingressos totals percebuts 5,7 vegades més grans que el quintil de renda més baix (quan l’any anterior era de 5,5). Per tenir una referència, la mitjana europea se situa en 30,7% l’índex de Gini.
…una ferida profunda i més gran que a la resta de països del nostre entorn,…
Una de les característiques de l’evolució recent de la desigualtat és que ha augmentat en una magnitud més gran que en altres fases recessives de la nostra economia. Si es compara amb la crisi dels 90 (1991-1994), es pot observar que la desigualtat, mesurada per l´índex de Gini ha estat més elevada en la crisi del 2007. L’OCDE ens diu també que Espanya és un dels països industrialitzats on hi ha hagut una major diferència en l’evolució de la renda de les llars dels decils superior i inferior. Si es compara amb la resta de països de la Unió Europea, Espanya se situa en segon lloc per major caiguda de la renda disponible per càpita entre el 2007 i el 2014, només per darrera de Grècia.
…que colpeja els més vulnerables,…
Les persones en situació de més vulnerabilitat són les que han patit amb més intensitat els efectes negatius de la crisi, i no han notat els efectes de la suposada recuperació. El 10% de les persones amb una renda disponible anual més baixa són les que han tingut una caiguda més pronunciada des del 2007 fins al 2014, i una recuperació els dos anys següents, que tanmateix no les situa encara en els nivells del 2007. De fet, una de les característiques d’aquesta darrera crisi ha estat l’augment de la pobresa severa. Del 9,0% el 2013, 11,7% el 2014, 10,6% el 2015, 9,0% el 2016 i 9,7% el 2017.
El mateix indica el Banc d’Espanya als seus estudis, on es destaca que els canvis principals que es van donar entre el 2008 i el 2014 van ser en la reducció de les hores treballades dins els col·lectius amb salaris més baixos, fet que va provocar una caiguda significativa de les seves rendes i un augment de la desigualtat. Respecte a la riquesa neta mitjana per quartils de renda, l’estudi del Banc d’Espanya mostra la caiguda per al 25% menys vulnerable fins a situar-se en un nivell negatiu el 2014 (-1.300 euros), mentre que per al 10% de més recursos, la riquesa neta mitjana va situar-se en 1.295,6 milers d’euros, amb un creixement del 5% respecte el 2011.
La Fundació Foessa ens alerta que s’ha produït un augment del 40% de les persones en situació d’exclusió social més severa. La mateixa Fundació ens diu que ens trobem en una societat més deslligada, deixant col·lectius cada cop més exclosos i més allunyats del nucli d’integració. La Fundació calcula l’exclusió severa a partir de vuit dimensions d’exclusió: ocupació, consum, participació política, educació, habitatge, salut, conflicte social i aïllament social. En total, hi ha 8,6 milions de persones en exclusió social a Espanya i 4,1 milions en exclusió social severa (el 8,8% de la població). En resum, les dificultats per reduir la vulnerabilitat i la pobresa són especialment intenses en els casos més severs.
…i ens alerta de les dificultats estructurals del nostre model socioeconòmic
L’augment de la desigualtat és una senyal d’alarma tant sobre la insuficiència del model de creixement econòmic com del sistema de garantia d’ingressos. Els majors nivells de desigualtat i pobresa d’Espanya i de Catalunya van més enllà de les conseqüències de la crisi passada, perquè assenyalen uns problemes estructurals del nostre model: un model distributiu dèbil, amb dificultats per generar ocupació estable, amb salaris baixos i limitada fortalesa de les xarxes de protecció social, agreujat per una situació d’emergència habitacional especialment intensa a la nostra diòcesi. S’hi afegeixen les modificacions de l’estructura demogràfica i la major concentració de rendes del capital.
Per evitar que la desigualtat esdevingui crònica cal que el creixement econòmic estigui focalitzat en sectors i dinàmiques que permetin també el desenvolupament social, i que el creixement estigui acompanyat d’una intervenció pública amb caràcter redistributiu molt més activa. S’ha d’actuar sobre la distribució i sobre la predistribució, en favor d’una economia al servei del bé comú, de les persones, i una nova ètica empresarial que busqui aportar valor al conjunt de la societat, apostant per l’economia social i solidària.
Descarrega’t la memòria 2018 i coneix com treballem per tancar la ferida de la desigualtat
