Santiago Niño-Becerra parla amb Càritas Barcelona sobre la situació de desigualtat generada per la COVID-19, el futur del mercat de treball, el paper dels governs i la tasca de les entitats del tercer sector
“La desigualtat hi és des de sempre. Els humans tendim a la desigualtat, i sempre hi ha un grup que agafa el poder, que gestiona més recursos”. Així és com descriu la desigualtat Santiago Niño-Becerra, Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona (UB). Des de 1992, és catedràtic d’Estructura Econòmica de la Facultat d’Economia de l’Institut Químic de Sarrià, una de Universitats amb Cor que col·laboren amb Càritas Diocesana de Barcelona. Niño-Becerra parla amb Càritas sobre diferents incògnites en matèria econòmica, i que ens presenta el futur a curt i mitjà termini.
Per Niño-Becerra, la reducció de la desigualtat és un acte voluntari, i cal que els governs implementin mesures per reduir les diferències socials entre rics i pobres. Si no s’implementen mesures, el catedràtic afirma que la desigualtat tendirà a créixer. “Al conjunt de l’Estat, el 15% de la població amb feina és pobre, i aquesta tendència va a l’alça”. A mesura que hi hagi més persones en aquesta situació caldrà posar en marxa polítiques com la renda bàsica, i creu que organitzacions com Càritas poden fer molt per demanar als governs que activin aquest mecanisme d’ajuda social.
Una situació econòmica que ja era complicada
“Quan va arribar el virus, Espanya ja estava malament”, afirma. Abans de la COVID-19, Espanya ja tenia un atur del 16%, un dèficit del 2,8% i un deute al 95% del PIB. El catedràtic creu que un país sanejat i amb recursos pot fer més polítiques socials que Espanya, i que l’Estat espanyol està fent poques coses, perquè pot fer poques coses. “Es podria redistribuir la despesa, gastar-la més eficientment, però Espanya està en una situació particularment complicada”, diu.
Un factor treball cada vegada menys rellevant
Pel que fa al mercat laboral, Niño-Becerra constata que cada vegada és menys necessari el factor treball per generar PIB, i que es necessiten menys hores de feina per fer la mateixa tasca. Això pot provocar que les persones amb menys formació quedin excloses del mercat laboral, i que sigui un col·lectiu poc necessari, amb un poder de consum baix. Aquesta situació s’ha vist accelerada per la pandèmia, ja que la digitalització dels llocs de feina s’ha produït en un període de temps molt curt.
“El teletreball s’ha implantat molt de pressa, no hi ha hagut una transició. A l’àrea de Barcelona, i segons estimacions, un 20% de la població està sempre teletreballant, i un altre 20% ho alterna. Abans del virus, el teletreball no representava ni el 5%”.
Pel catedràtic de l’IQS, una empresa mitjana, amb el teletreball, pot estalviar-se entre el 66% i el 68% dels costos per cada lloc de treball. Amb tot, adverteix que l‘empresa ha de saber que la persona que teletreballa té els mateixos drets que la persona que està a l’oficina. “L’empresa s’estalvia uns diners, i aquests diners s’han de repartir”.
El paper de les entitats socials
Finalment, l’economista creu que les entitats del tercer sector aniran a més, perquè la importància de l’estat anirà a menys. “Els recursos de les entitats vindran de grans corporacions, ja que aquestes voldran tenir cura de la població per projectar una imatge pública i comprar una certa pau social. Aquestes corporacions substituiran el rol de l’Estat, i les entitats del tercer sector molt probablement assumiran aquest paper”, reflexiona.
Per Niño-Becerra, el poder actual del capital és immens. “Hi ha fàbriques on hi ha zero persones treballant, on tot està robotitzat. La necessitat del sector treball cada vegada és menor, i la demanda de treball està baixant. L’esperit de lluita contra la injustícia no existeix. Els joves es tanquen, perquè creuen que no serveix de res fer una altra cosa. Qui manegarà tot això? L’estat està en retrocés, així que ho gestionaran les grans corporacions”.
