La primera eina d’inserció laboral que va impulsar Càritas als anys 80 va ser la promoció de cooperatives
Entre finals dels anys setanta i principis dels vuitanta les xifres de l’atur van arribar a unes dimensions mai vistes que evidenciaven la consolidació a la nostra societat d’aquest problema estructural. El Servei d’Ajuda Econòmica de Càritas i els informes de les treballadores socials alertaven que més d’un 60% de les persones que s’atenien patien problemàtiques directament relacionades. En els seus informes es reflectia com l’atur no només suposava una afectació laboral directa en forma d’acomiadaments, aturats que esgotaven el subsidi o estaven pendents de cobrar-lo o no rebien cap ajuda, sinó que es traduïa en unes conseqüències socials que afectaven tot l’entorn familiar. La manca de feina castigava les famílies principalment en forma de deutes, desnonaments, talls de subministrament, manca d’aliments i escolarització dels infants, i en alguns casos podia desembocar en situacions personals d’addicció, delinqüència, indigència, trastorn mental,…
L’alarma davant d’aquesta realitat va comportar que a finals de 1980 aparegués la carta col·lectiva dels bisbes catalans L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps que va ser el detonant de la difusió a l’abril de 1981 de la Crida urgent a la solidaritat cristiana. Aquesta iniciativa, promoguda per diverses comunitats i entitats eclesiàstiques, demanava la creació d’un Fons de Solidaritat i emprendre accions concretes per lluitar contra l’atur i les seves conseqüències. És en aquest context quan el gener de 1982 Càritas Diocesana de Barcelona va iniciar la primera Campanya contra l’Atur, que es va repetir fins el 1999, i dos mesos després va crear el Servei d’Atur, antecedent de l’actual programa de formació i inserció laboral.
El Servei d’Atur i l’impuls del cooperativisme
El Servei d’Atur va ser l’encarregat de gestionar el fons d’aquestes campanyes i planificar accions continuades en el temps amb l’objectiu d’atendre les demandes d’ajut, conscienciar públicament sobre les conseqüències del problema i treballar per la promoció de les persones afectades. Des d’aquesta perspectiva es van desenvolupar tres programes específics: un per gestionar ajudes puntuals a necessitats concretes, un altre d’ajudes periòdiques per situacions de més durada i un tercer per a les denominades ajudes col·lectives. Aquestes darreres volien aportar una resposta global que anés més enllà dels ajuts econòmics i van ser el marc on es va formular la promoció de les cooperatives de treball com el mecanisme prioritari d’inserció laboral i els cursos de formació ocupacional com la base per construir-les.
En els seus inicis el Servei d’Atur va trobar en el cooperativisme l’eina principal per a la promoció integral de les persones dins de l’àmbit laboral. El seu funcionament horitzontal i la corresponsabilitat entre els socis el feien idoni per fomentar els principis de solidaritat, autogestió i servei a la comunitat que volien promocionar des del programa. A la vegada, es plantejava com un marc propici on acollir col·lectivament a persones amb dificultats d’incorporar-se al món laboral, ja fos perquè no tenien coneixements o actituds, portaven temps sense feina o no l’havien tinguda mai. Tanmateix la creació d’aquestes cooperatives no va ser una tasca senzilla, calia una formació prèvia dels seus associats, tant en la feina específica que volien desenvolupar com en l’assumpció dels propis valors cooperatius. A més, tot i els molts sacrificis inicials tampoc tenien assegurada la viabilitat econòmica dins d’un marc capitalista amb valors i objectius ben diferenciats, però, tot i així, algunes se’n van sortir i han arribat fins els nostres dies.
Set cooperatives per millorar l’ocupació
Aquest impuls cooperativista va coincidir amb un període en què es va produir una revifalla a tota Catalunya. El traspàs a la Generalitat de les competències laborals i el desenvolupament d’un marc legislatiu favorable van possibilitar que en el període 1982-1985 es creessin més de 4.000 a tot el país. Entre aquestes trobem les cinc primeres impulsades per Càritas que van ser pioneres en l’àmbit de les cooperatives d’iniciativa social basades en la inserció laboral de col·lectius desfavorits. L’experiència va començar a partir dels cursos de formació amb persones sense feina que s’havien adreçat a Càritas organitzats al local del carrer Aurora de Barcelona. Allà van prendre forma el 1982 les Cooperatives Net i Feines de Casa, la primera dedicada a tasques de neteja industrial i manteniment, i la segona, conformada íntegrament per dones, especialitzada en l’atenció domiciliària. Posteriorment, apareixerien Polit, dedicada al manteniment i obres domiciliàries, la Cooperativa Ripoll de Sabadell, per dinars escolars i atenció a la llar, i a l’Hospitalet Escorrialles en l’àmbit de la classificació i reciclatge.
Un dels inconvenients passava per la humil capacitat pressupostària que els dificultava molt ser viables econòmicament i assolir l’objectiu de la seva total autonomia respecte de Càritas. Originàriament aquesta dependència no es va poder limitar als ajuts per començar a funcionar sinó que va suposar que durant molts anys fos el principal client. En aquest sentit, des de Càritas es va aprofitar aquesta situació per intentar resoldre les necessitats d’un altre col·lectiu desfavorit que estava rebent una atenció prioritària i pel qual el mateix 1982 s’havia creat també un programa específic: la gent gran. Gràcies a la seva atenció domiciliària algunes cooperatives van poder desenvolupar-se i, fins i tot, van donar lloc a la creació de noves a mesura que aquestes atencions s’especialitzaven (Auxiliars de Geriatria, Treballadores Familiars, Cuineres, Educadors). El desenvolupament dels serveis socials públics i l’increment de la xarxa de centres d’atenció social, públics i privats, van possibilitar el creixement, l’autonomia i la subsistència de moltes d’elles.
La necessitat de formació professional
No van tenir tanta sort aquelles cooperatives dedicades a la confecció, com Aster i Gavà-Stil, creades l’any 1987 i que es van convertir en les darreres impulsades des de Càritas. L’experiència dels primers anys del Servei d’Atur va constatar que la majoria de persones ateses necessitaven principalment formació professional i que moltes no tenien tampoc la necessària per integrar-se en un marc cooperatiu o preferien engegar projectes d’autoocupació. És així com el programa es va decantar gradualment cap a l’organització de cursos de formació bàsica i ocupacional que serien la base del seu desenvolupament a partir de la dècada dels noranta.
Lluny de conclusions triomfalistes davant l’afectació que l’atur va suposar i suposa per a milers de persones, el Servei d’Atur va fer un balanç positiu de l’experiència cooperativista. En els anys en què es va fomentar van crear-se set cooperatives que van donar treball permanent a més de 150 associats que a la vegada van poder donar feina a d’altres centenars de persones. Per altra banda, les ajudes al cooperativisme no es van limitar únicament a les impulsades des de Càritas sinó que es van quantificar en prop d’una cinquantena, a Barcelona i l’àrea metropolitana, les que van rebre suport en els seus processos de creació, finançament, foment i manteniment de llocs de treball, formació, assessorament i equipaments. L’existència i el reconeixement avui dia de moltes d’elles és una constatació de perquè el cooperativisme porta dècades sent una resposta vàlida.
