Quan fa un any vaig visitar el centre ocupacional de Feina amb Cor, a Barcelona, em vaig adonar de la gran tasca que duu a terme Càritas
No feia gaire temps de la pandèmia i tots teníem present el seu gran esforç, proporcionant aliments a milers de famílies necessitades.
Aquell dia vaig entendre que el seu objectiu és molt més complex, que la seva tasca d’acompanyar persones vulnerables i ajudar-les en la seva inserció a la societat és única i admirable. Ho vaig poder veure en viu i en directe.
En una sala s’havien reunit homes i dones de diferents edats, països, habilitats i condicions, tots amb la mateixa esperança: trobar feina i poder mantenir les seves famílies. Em va causar una profunda impressió veure aquelles mirades esperançades, tímides, plenes d’anhels, una mica temoroses perquè tots portaven al darrere una història difícil.
També em va impactar l’enorme dignitat de tots ells. Alguns tenien els ulls brillants i estaven desitjant compartir les bones notícies: un començava a treballar en un taller de cotxes, una altra havia aconseguit un contracte fix a l’hotel on feia tasques de neteja, dos cosins estaven contents, tot i que només un d’ells havia trobat feina en una residència de gent gran.
Sense fer ostentació, sense victimisme, a les meves preguntes responien donant-me una breu pinzellada del que havia estat fins aleshores la seva difícil existència. I si no m’ho explicaven ells, m’ho explicava el personal de Càritas, que vivia cada cas amb una entrega i una emoció que em van commoure i sorprendre profundament.
Aquelles persones travessaven el llindar del centre sent vulnerables i allà els oferien esperança i, sobretot, formació i suport. Cada vegada que els seus esforços eren recompensats, feien sonar una campana. Mai no he sentit un so més alegre!
Confesso que aquella visita em va canviar i des d’aleshores animo tothom a marcar la casella de l’Església a la seva declaració de la renda. Que aquesta campana no deixi de sonar… depèn de nosaltres!
