Acollida i acompanyament / 20/12/2019

Acció Comunitària en la lluita contra l’exclusió

Publicat per: Oscar Rebollo

Tot i que cada dia es parla més d’acció comunitària, i és cert que de mica en mica va ocupant un lloc cada cop més central en les estratègies i els projectes de la política social (almenys a Barcelona) encara roman el dubte sobre la seva utilitat. No neguem que està bé implicar a la ciutadania en els projectes, i ens agrada treballar al costat de veïnes i veïns, però no podem dir que tinguem la partida guanyada quan es tracta de confrontar-la, falsament, amb la incidència que sembla inqüestionable de l’atenció individual o de cas.

Mentre continuïn existint les que creuen en la comunitària, estarem lluny d’un objectiu molt més ambiciós que potser algun dia ens haurem de plantejar: la construcció d’un sistema comunitari de polítiques socials que no depengui de voluntats i militàncies d’algunes professionals, i que posi al centre diagnòstics i respostes col·lectives.

El sentit de l’acció comunitària, i per tant la seva utilitat, té a veure amb un fet ben evident, penso: per un costat ens enfrontem a tota una sèrie de reptes socials (inclusió, cohesió, soledat no volguda i malestar emocional, desigualtat…) que no poden tenir una resposta individual o de cas: encara que tinguéssim molts més recursos; per altra banda, no tenim molts més recursos i tenim cada dia més demandes. El sentit de l’acció comunitària rau a construir respostes col·lectives als reptes socials; tot partint de la base que no existeixen problemes estrictament individuals, independents del context econòmic, polític i social en què vivim.

En Michael Fox, un organitzador comunitari nord-americà que ens va visitar fa un parell d’anys a Barcelona, ens va mostrar molt clarament a través de la seva pràctica, que la comunitat es construeix d’un en un; així que tampoc hauríem de caure en el parany de confrontar l’atenció de cas i la comunitària per tal de veure quina és més útil. Més aviat hauríem de tractar que la visió o mirada comunitària estigués present en l’atenció individualitzada, i que aquesta atenció individualitzada no fos en cap cas individualitzadora: cadascú amb el seu problema i el seu recurs.

L’exclusió social té com a mínim tres dimensions clares: L’econòmica, la dels drets de ciutadania, i la relacional. Així, parlar d’exclusió social obliga a posar en relació les posicions que ocupem les persones a la societat en aquestes tres dimensions. Sovint pensem que la principal és la dimensió econòmica, doncs se’ns fa difícil imaginar que una bona posició econòmica no vagi associada a una bona posició pel que fa a drets i relacions i/o vincles socials. Segurament això és cert en molts casos, però no oblidem tampoc que moltes persones i moltes famílies que viuen en la precarietat econòmica, aconsegueixen en sortir-se’n gràcies al fet que disposen de certs drets de ciutadania consolidats i, el que ara més ens interessa destacar, gràcies al fet que disposen d’una bona xarxa de relacions socials.

¿Què aporten les relacions i els vincles socials al benestar de les persones? Bàsicament també tres coses: en primer lloc benestar emocional, el que es deriva de tenir gent amb la qual parlar, compartir, sentir-se algú i no sentir-se sol o sola. No cal explicar el malestar que ens provoca la soledat no volguda i l’aïllament. En segon lloc, les nostres xarxes relacionals ens obren oportunitats d’accés a recursos: gràcies als nostres “contactes” podem tenir més oportunitats d’aconseguir una feina o informació sobre un pis que està en lloguer, i tantes altres coses fonamentals per a la nostra vida, i a les que accedim perquè coneixem algú que coneix algú que….

Finalment, a través de les relacions i els vincles socials, quan aquestes donen lloc a formes diverses d’organització col·lectiva, quan a més de relacionar-nos ens associem, podem fer un salt molt significatiu en les nostres vides, doncs se’ns obre l’oportunitat de treballar i lluitar col·lectivament per aconseguir allò que individualment no som capaces d’assolir.

Val a dir que cap d’aquestes tres coses (benestar emocional, accés a oportunitats, acció col·lectiva) és important només pels pobres o els exclosos. Les relacions socials i el que aquestes ens proporcionen, funciona igual per a totes les persones. El problema apareix, precisament, amb aquells col·lectius de població que no en disposen de xarxa i vincles socials. L’acció comunitària en la lluita contra l’exclusió és un tipus d’acció social que busca precisament aquests tres objectius. Fem accions i projectes comunitaris per procurar que la gent exclosa o socialment més dèbil, s’enforteixi a través de l’augment de les seves relacions i els seus vincles.

Podríem parlar aquí de dos nivells o capes d’acció comunitària. Un nivell més bàsic o primari, que tindria la intenció de procurar entorns de relació a les persones socialment més dèbils per tal que aquests puguin accedir a un mínim de benestar emocional a la vegada que augmenten potencialment les seves oportunitats d’accés a recursos. Però no ens hem d’oblidar de l’acció comunitària de segon nivell, la que vol facilitar l’organització col·lectiva de la gent vulnerable.

Aquest segon nivell, el de l’acció comunitària que busca que la gent s’organitzi col·lectivament, ens parla d’una acció comunitària polititzadora, en el millor sentit d’aquesta paraula. Polititzar l’exclusió social i la pobresa consisteix a no interpretar-les com un càstig diví o com la fatal conseqüència de la nostra mala sort. Ni tan sols com la conseqüència, únicament, de les nostres “males decisions” a la vida; sinó, en bona part, com el resultat dels processos polítics, econòmics i socials que configuren el mapa de les desigualtats socials.

Fes un donatiu

Director del Servei d’Acció Comunitària, Gerència de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat de l' Ajuntament de Barcelona.

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons