El coordinador d’Estudis de Càritas Espanyola, Kiko Lorenzo, adverteix que la complexitat de la situació no permet afirmar o negar amb un monosíl·lab que la crisi ha acabat
Comparar la crisi amb un terratrèmol podria ser incoherent. Però, amb aquesta metàfora, Kiko Lorenzo, sociòleg i coordinador d’Estudis de Cáritas Española i la Fundació Foessa, va començar la seva xerrada al Cicle de Reflexions del Voluntariat. “Tot i haver acabat el terratrèmol, encara hi ha persones que estan atrapades i edificis trencats, hem de prevenir que el proper terratrèmol no ens agafi per sorpresa i estar-hi preparats”, feia l’analogia Lorenzo davant gairebé un centenar de voluntaris. “Per als que estudiem la realitat, és un privilegi poder compartir temps amb aquells que viviu dia a dia amb la realitat”, va dir a tots els presents.
La xerrada del sociòleg, la cinquena d’aquest cicle entorn la figura del Voluntariat, va ser una reflexió sobre la situació econòmica actual i una interpretació de què pot fer Càritas i els seus voluntaris davant les conseqüències que ha deixat la crisi.
Els culpables no són les víctimes
La pobresa no és només una pèrdua de recursos econòmics sinó també de l’autoestima, de la salut mental i de l’esperança de la persona. Però, en aquesta crisi -va indicar el coordinador de la Fundació Foessa- les víctimes s’han convertit en culpables de la situació ja que quan es parla de crisi sempre s’acaba dient que “es va viure per sobre de les nostres possibilitats econòmiques” quan, realment, 2 de cada 3 persones en situació d’exclusió ja provenien d’abans de la crisi. A més, la meitat de la població l’any 2007 –en època de creixement- presentava ja alguna problemàtica i havien acumulat riscos. Amb tot, quan va arribar la crisi o terratrèmol van baixar en l’escala social.
“Les dades macroeconòmiques són només una realitat però no ho són tot”, afirmava Kiko Lorenzo quan parlava de l’època de bonança, “el 44% de la població va patir episodis puntuals de pobresa relativa en un context bo”. Així doncs, la crisi ha concentrat els seus efectes en la població més pobra i una de les seves conseqüències és un model de mercat que estabilitza feines precàries, fet que debilita la seguretat de cara al futur en cas que hi hagués una altra crisi. “Una societat ha d’albergar altres lògiques a part de les d’intercanvi de mercat. Per exemple, la solidaritat”, va denunciar Lorenzo.
Una crisi també de valors
En preguntar a la ciutadania quin tipus de societat volen, les respostes són clares i comunes: una societat justa i igualitària. Però, si es dóna un pas més enllà, poques persones estan disposades a actuar per canviar la situació. “Una cosa és el que volem i l’altre allò que estem disposats a pagar”, argumentava el coordinador d’estudis de Càritas Espanyola. I és que el canvi de model social passa per enfortir els valors cívics i posar un límit ètic per tal que els valors racionals no surtin sempre vencedors: “El model actual ha constatat el seu fracàs. Estem en disposició d’impulsar un de nou”, va advertir per finalitzar Kiko Lorenzo.
