La cinquena xerrada del Cicle de reflexions entorn de l’experiència del voluntariat sota el títol “Caminant de puntetes sobre terra sagrada. L’acompanyament de persones en risc d’exclusió social”, va ser impartida pel nou cap d’Acció Social de Càritas Diocesana de Barcelona, Eduard Sala, també professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés.
“Tot el que realment necessito saber ho vaig aprendre al parvulari”. Amb el títol d’un llibre de Robert Fulghum, Eduard Sala va iniciar una sessió dinàmica, emocionant i plena de valors, sobre el significat de l’acompanyament: “Tots els que acompanyem a persones en risc d’exclusió social hem desenvolupat la nostra tasca des d’aquesta mirada, tenint com a base tot allò que vam aprendre al parvulari; compartir-ho tot, jugar net, no fer mal a ningú, demanar perdó, no dir mentides, estrènyer mans i no aïllar-nos”.
Acompanyar és “trepitjar terra sagrada de les persones que acollim”. L’Eduard Sala, va agafar la seva motxilla i va treure una sèrie d’objectes imprescindibles que portem amb nosaltres mentre caminem per la vida. Amb aquesta metàfora, volia fer referència a aquella motxilla invisible que tots portem a l’esquena, en la qual no falta el menjar, l’aigua, la llanterna, les pedres i un nas de pallasso. El menjar a la motxilla invisible són els recursos, tot allò que ens ajuda a seguir endavant, competències i habilitats pròpies que ens ajuden a viure, “persones llum” que han sigut referents positius, que han confiat en nosaltres i sempre han estat presents. En segon lloc, trobem una cantimplora, la reserva d’aigua que prenem quan tenim set i que depèn molt de com la veiem, mig buida o mig plena. Però, el que és veritablement important segons Sala, és conèixer el camí a la font quan l’aigua s’acabi. Ens hem de plantejar tres preguntes: Què és aigua per a nosaltres? De què tenim set? On és la nostra font?.
En tercer lloc, trobem una llanterna, per veure quan estem en un pou o en un túnel profund i no hi veiem. Però també serveix per demanar ajuda quan ens sentim sols i no sabem on anar. Però és tan important tenir-ne una com saber on hem d’anar a carregar la bateria quan la bateria s’hagi esgotat. Les pedres també hi són a les nostres motxilles, tot allò que som i que no ens agrada ser, competències que no tenim, recursos dels que no disposem, males experiències i aquells que no han confiat en nosaltres. Tal i com va dir Sala, “les pedres que més pesen són les que ens posem nosaltres mateixos” i hem d’acceptar que no tot depèn de nosaltres. Per fer front a aquestes pedres, a la nostra motxilla és imprescindible l’humor, això que ens ajuda a posicionar-nos més positivament davant la vida. Hem de tenir la capacitat d’entendre que no tot és un examen.
Tenint en compte que les persones que acompanyem porten “motxilles demolidores”, la nostra tasca és fer-les sentir la nostra presència respectuosa, “només ser-hi, sense preguntar què porten a la seva motxilla”, va senyalar Sala. “L’acompanyament comença amb l’acceptació incondicional de l’altre”, sense prejutjar i respectant el seu propi camí i ritme. Acompanyem en la cerca del sentit de la vida i això implica generar espais on puguin plantejar-se ells mateixos les seves preguntes i descobreixin les seves respostes. Tenim poder sobre la vida dels altres, i per aquesta raó, hem de saber escoltar, parlar poc i anar amb compte per no fer mal. Acompanyar ha de tenir sentit, sigui quin sigui el resultat, i si som significants o no, ho decidirà la persona a la que acompanyem.
En definitiva, el més important per desenvolupar la nostra tasca és tenir cor, estimar, “ser acompanyants des de l’amor i per l’amor”. I amb aquesta reflexió va concloure la sessió a la qual van assistir més de 100 voluntaris i voluntàries que podran posar en pràctica tots els coneixements i recomanacions que l’Eduard Sala ha posat a la seva disposició.
