La sisena xerrada del Cicle de reflexions entorn de l’experiència del voluntariat sota el títol “Acostar-nos a l’altre des de les pròpies ferides. La relació d’ajuda”, va fer-se de la mà de Carme Villalba, treballadora social de Càritas, ara jubilada, amb experiència en l’àmbit del voluntariat i en l’acompanyament de persones.
“Caminant de puntetes sobre terra sagrada des de la pròpia vulnerabilitat”, Villalba va començar la seva reflexió fent referència a l’anterior xerrada del cicle impartida per l’Eduard Sala, cap d’Acció Social de Càritas. A les primeres demandes per part dels usuaris s’amaguen pors, sentiments, frustracions, etc., de la mateixa manera que nosaltres, i des d’aquí podem ajudar-los. Ens hem d’aturar a pensar en tot allò que portem a les nostres motxilles invisibles i des d’aquesta vulnerabilitat podem connectar amb la vulnerabilitat de l’altre.
La Carme Villalba va explicar que de vegades els usuaris han d’explicar la seva història, gairebé sempre dolorosa, a molts professionals, persones desconegudes per a ells. Per aquesta raó, totes aquelles persones haurien de desenvolupar la seva tasca a la perfecció, amb l’objectiu de que cada cop que l’usuari expliqui la seva situació de vulnerabilitat, aquest se senti cada cop millor.
Per aquesta raó, segons Villalba, hauríem de conèixer les característiques del col·lectiu que acollim per saber com ens hi podrem apropar. També hem de saber que “abans d’atendre hem d’entendre”, ja que si entenem a les persones, cadascuna amb la seva història, les podrem atendre bé segons les seves pròpies necessitats.
Per aquesta raó, segons Villalba, l’escolta activa és primordial. Els cinc sentits han d’estar posats en l’altre persona. Hem d’intentar superar els obstacles que normalment ens trobem quan escoltem els testimonis dels altres, com intentar no sentir ansietat, no caure en la superficialitat i anar més enllà en cada cas, i tampoc caure en la generalització ja que el que serveix per un, no serveix per altre. Tenim tendència a jutjar i hem d’entendre que cada experiència vital és diferent. També és important no ser impacients i acceptar el ritme de cada persona. I per últim, hem de treballar per no ser passius, és a dir, no només dir què han de fer si no que escoltar cada història individual i trobar conjuntament la millor manera de sortir endavant. Només som acompanyants de camí de persones que viuen un moment de vulnerabilitat.
Nosaltres podem oferir quatre béns fonamentals: béns materials, informació, temps i “carícies positives”. Seguint la piràmide de Maslow, “tots tenim les mateixes necessitats; necessitats bàsiques, seguretat, ordre a la vida, ser reconeguts i estimats, i sentiment de transcendència”, diu Villalba. És molt important no veure els usuaris com a objectes d’atenció d’ajuda, no hem de pensar que amb aliment serà suficient, ja que aquestes persones també tenen il·lusions i somnis trencats, i això ens ha d’ajudar a canviar la nostra mirada.
Seguidament, Villalba va citar les tres aptituds primordials que hem de tenir segons el psicòleg-humanista Carl Rogers. En primer lloc, trobem l’autenticitat, hem de ser coherents amb el que pensem, diem i fem. Ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i a partir d’aquí ajudar a l’altre. En segon lloc, l’acceptació incondicional de l’altre, la persona és com és amb les seves il·lusions i les seves ombres. “Això no vol dir donar la raó en tot”, aclareix la Carme. I per últim, empatia, la capacitat de posar-nos en les sabates de l’altre.
Per finalitzar la sessió, Villalba va parlar sobre Quirón, personatge de la mitologia grega per fer una metàfora sobre la relació d’ajuda i va destacar: “On hi ha dolor sempre hauria d’haver qui consoli, i pot consolar aquell qui ha experimentat el consol”.
