Entrevistem Joan Uribe, antropòleg, qui defensa la ciutat des dels principis de la justícia social, la igualtat, la democràcia i la sostenibilitat. Uribe serà l’últim ponent del Dilluns dels Drets Humans
Joan Uribe Vilarrodona ha treballat 12 anys gestionant serveis per a persones sense llar a Sant Joan de Déu Serveis Socials. Actualment és gerent del Consorci de Serveis Socials de Barcelona. Doctor en Antropologia Social, és professor d’Antropologia de l’Exclusió Social a la Universitat de Barcelona, participa a recerques sobre l’àmbit i té diverses publicacions, algunes de les quals, relatives al concepte de Dret a la Ciutat.
En aquesta entrevista ens parla del Dret a la Ciutat, una idea apareguda durant la segona meitat del segle XX que defensa la realització i producció social de la ciutat des dels principis de la justícia social, la igualtat, la democràcia i la sostenibilitat.
En els darrers anys el dret a la ciutat ha avançat en el seu reconeixement internacional, amb la primera menció per part de les Nacions Unides en el document final de la Nova Agenda Urbana d’Habitat (Programa de les Nacions Unides per als Assentaments Humans). Al setembre de 2016, Ciutats i Governs Locals Units, organització que agrupa la majoria dels governs locals i regionals del món, també va reconèixer el Dret a la Ciutat com a part de la seva agenda política.
Què hem d’entendre per “dret a la ciutat”?
El Dret a la Ciutat és un “súperdret” que va més enllà dels drets jurídics sense obviar la seva importància. Dret a la Ciutat és el dret a un espai produït lliurement per la societat, per tal de poder-hi desenvolupar l’acció comunitària i col.lectiva en la seva màxima expressió de llibertat, creativitat, i potència, entesa com a possibilitat de fer.
De les múltiples facetes que engloba aquest dret, quines creu prioritàries i/o urgents?
La re-construcció de la comunitat, i del quefer construcció social, construcció de l’espai comú, per part de la comunitat. A nivell més pràctic, més “aterrat” al mon del dret objectiu: els drets humans, els drets socials, el dret a l’habitatge, el dret a la participació activa, per citar-ne alguns dels més punyents.
Com sempre, els col·lectius més vulnerables són els que tenen més dificultats per exercir els seus drets. De quina manera se’ls pot protegir en l’espai urbà?
Reconeixent-los de manera efectiva com un actor més amb capacitat de decidir: ja n’hi ha prou de donar per fet que s’han de sotmetre a la decisió de la part no-vulnerable o no-exclosa. Això ha de venir per dues bandes, la de la societat que, conscient i voluntàriament s’orienti cap aquest reconeixement, i la del marc legal i normatiu, que s’orienti de manera decidida en aquesta direcció.
Un dels drets que es pot encabir en el dret a la ciutat és el dret a un habitatge digne. Com pot afectar sobre aquest dret una proposició com l’anomenada “llei antiocupacions”?
No soc jurista, no conec el detall de la llei ni quin tipus d’aplicació orienta. D’entrada, i com a context, em preocupa una realitat: el marc legal en relació a l’habitatge, quan s’orienta cap al reconeixement del dret, sol ser retallat per afavorir legalment la visió de l’habitatge purament com a objecte de mercat.
Com es conjuga aquest dret des d’una perspectiva individual i col·lectiva? Poden conviure totes dues?
Es clar que sí, perquè són el mateix. O, més ben dit, quan parlem de drets individuals, estem parlant també del drets d’aquells que generen la comunitat, el col.lectiu, i que no són sinó els individus. Està clar que hi ha tensions, friccions i fins i tot conflicte en el pas d’allò individual a allò col.lectiu. Però és com dir que hi són en la tensió entre les expectatives entre un individu i un altre. A més, de la tensió, el diàleg i fins i tot el conflicte social, sorgeix també el canvi, el pas d’unes formes de fer i ser a unes altres: el problema no és aquest. El problema és la negació d’aquest dret, o la seva manipulació.
Aquest és un dret que contempla la participació activa de la ciutadania, ja sigui a títol personal o organitzada en entitats i associacions. Quines iniciatives/canals de participació ja estan oberts/es per un dret real a la ciutat?
Pocs. Hi ha una activitat que agafa força al voltant de l’Observatori DESC, així com la FAVB, i altres. I molts col.lectius, associacions i persones, com bé dius, a títol individual. Experimentacions que de manera conscient, i des de plantejaments situacionistes, experimenten i tantegen l’aplicació del dret a la ciutat… Però falta una gran consciència col.lectiva al respecte, i, sobre tot, una acció comunitària de reivindicació i acció de construcció social conscient.
Un altre dels aspectes que inclou el “dret a la ciutat” és el de la seguretat. Tothom vol viure i moure’s en un entorn segur. Com poden coexistir la seguretat sense convertir els nuclis urbans en estats policials, respectant les llibertats individuals i col·lectives?
Ho veig especialment complicat en un moment com l’actual en el qual el terrorisme pren un protagonisme especial.
No hauria de ser tan complicat: la seguretat individual o tendir a la seguretat, tampoc hem de caure en la trampa de pensar que la seguretat és garantible, no ha de ser a costa de la llibertat. Aquest va ser un binomi projectat sobre les societats fa uns anys, i que s’ha assumit en gran mesura però senzillament no ha de ser així. Per sentir-nos raonablement segurs, no hem de projectar societats policials, ni sota control. No cal.
Per últim, com podem contribuir des d’una organització com Càritas a desenvolupar el dret a la ciutat i a exercir-lo?
Ajudant a generar comunitat. Donant suport a espais i a sensibilització d’activació de la societat orientada a la participació activa no a fer el que ens suggereixin, sinó a decidir conjuntament des de la base quina societat volem, i formar-ne part també de la construcció: recuperant l’obra, en el sentit de creació conjunta del fet social. Càritas pot donar molt de suport en aquest sentit per la seva trajectòria, implantació i reconeixement social.
