L’activisme ecologista liderat per les generacions més joves està dient en veu alta que no podem seguir només parlant; la crisi social i climàtica mundial ja és una emergència i ens cal tractar-la com a tal. Veure-la com “emergència” i fer-la visible ens permetrà actuar.
No podem continuar posant paraules per fer veure que fem alguna cosa perquè tot continuï igual, o sigui, cada vegada pitjor. Les persones en situació d’extrema pobresa han augmentat exponencialment en el darrer any. No podem permetre que aquest tornar a la normalitat després de la pandèmia torni a ser un bla bla bla.
Ens trobem davant d’una greu crisi econòmica, sanitària i social que està derivant en una societat cada vegada més desigual.
L’any passat vam veure com moltes de les mesures dirigides a la protecció i la cura de la població en general en relació amb la pandèmia; cura de la higiene, quedar-se a casa o la distancia física, no van suposar una resposta real per a les persones que es troben en situació d’exclusió residencial. Aquesta situació de major vulnerabilitat no va tenir una resposta adequada, va generar situacions de més exclusió, precisament en el moment en què calia una major protecció. En un moment d’emergència, les situacions d’aïllament es van agreujar encara més; els sistemes de protecció es van debilitar, deixant a les persones que més ho necessitaven molt desprotegides.
Els sistemes de cura i protecció actuals no estan sent ni suficients ni adequats per afrontar la crisi social que pateixen amb més intensitat les persones més vulnerables. Reclamar mesures d’atenció i cura adequades apel·la al dret humà a la protecció social, no és una qüestió de valors humans, només, és una qüestió de drets.
I ara, què? … Ara que disminueixen les mesures d’emergència sanitària ens preguntem com continuarem l’acompanyament social. Per on tornar a començar i què ens cal prioritzar en l’acompanyament a persones en situació d’exclusió residencial?
Ara, amb el relaxament de mesures, es fa encara més visible la desigualtat social i l’exclusió residencial: La preocupant situació crítica dels mecanismes de protecció social que continuen sent insuficients i només temporals per a moltes persones. El treball precari i insuficient que segueix sense donar possibilitats a tothom. L’especulació en habitatge que continua portant a persones i famílies a viure en situació de sense llar. Sense habitatge, sense feina, sense protecció social.
La situació d’extrema pobresa, ara, s’incrementa i continua als nostres carrers. Que la pandèmia sanitària estigui en certa manera controlada i es puguin recuperar espais de vida que teníem aturats no pot portar-nos a fer invisible l’increment de desigualtat social. Si la fem invisible creem les condicions perquè tot continuï igual.
La desigualtat no es el fracàs d’una persona, es el fracàs d’una comunitat que ara no pot girar la cara. La societat, de la que totes i tots formem part, ha de mirar i denunciar col·lectivament, ser capaç de crear condicions i generar inclusió.
Si hem necessitat una pandèmia per aprendre de la interdependència mundial per adonar-nos de la importància de les cures en la vida, i, per aprendre que totes i tots tenim dret a una llar per tenir refugi davant les dificultats; no fem invisible ara de nou l’exclusió residencial.
Ja estem davant d’una emergència social. No tenir un habitatge digne és un dret vulnerat. No el fem invisible.
