Sense llar i habitatge / 02/11/2022

Acompanyar en drets, un benefici social

Publicat per: Marta Plujà

Treballar en la defensa dels drets humans és sinònim de promoure un canvi en el model de societat que genera exclusió, pobresa i desigualtat.

Per a una institució com Càritas, que defensa els drets humans, no sempre és fàcil passar de la teoria a la pràctica quan es tracta d’intervenció social. L’assessoria jurídica va ser el primer servei obert en la Càritas incipient, ja fa 77 anys. Però disposar d’un servei jurídic no vol dir necessàriament treballar amb un enfocament de drets humans. Arribar-hi no és un camí planer, requereix formació i reflexió, però també molta convicció per canviar òptiques i dinàmiques.

El primer canvi que exigeix és acceptar que els drets no són graciables, sinó exigibles. Costa incorporar aquesta premissa, ja que en general es tendeix a confondre els drets amb les necessitats. De l’expressió drets humans, aquest “humans” sí que fa referència a les necessitats (alimentació, aigua, habitatge), però també a les capacitats (escollir, expressar-se, participar), que són comunes a totes les persones, amb independència del lloc d’origen o de les diferències culturals, i que estan vinculades a la dignitat de la persona. Per tant, és un concepte del benestar integral de les persones.

Els drets humans no neixen de la norma, però han d’acabar convertint-se en normes quan aquestes necessitats o capacitats es veuen amenaçades. Llavors s’estableixen uns mecanismes de protecció i passen a ser drets. Es creen les normes jurídiques –el conjunt de tractats i convencions que componen el dret internacional dels drets humans– que els estats s’obliguen a respectar, protegir i garantir.

Per tant, des de la perspectiva dels drets humans, la intervenció social no es pregunta per les necessi- _ 14el reportatge el reportatge tats de les persones, sinó per quins drets tenen vulnerats quan no les poden cobrir, i, al mateix temps, cal identificar qui es veu afectat per aquest fet, quines són les causes d’aquesta vulneració, quines demandes tenen les persones afectades i com podem contribuir a transformar les relacions de poder i corregir les desigualtats, les pràctiques discriminatòries i el repartiment injust de poder.

Per aplicar aquest enfocament s’han de conèixer els tractats i les convencions i tot el seu contingut: també tots aquells documents on es detalla aquest contingut mínim que inclou tots els aspectes relacionats amb l’accés, la disponibilitat, la qualitat, l’acceptabilitat, la sostenibilitat i la participació.

Treballar en la intervenció social des d’aquesta perspectiva ens allunya de la benef icència i ens apropa al veritable sentit de la inclusió, des de la universalitat (incorporant totes les persones que tenen els drets vulnerats) i tenint en compte que els drets no es poden jerarquitzar (tots els drets estan interconnectats i vulnerar-ne un implica vulnerar-ne d’altres).

Així mateix, aconseguir l’autonomia personal no es pot deslligar dels factors i les condicions que afavoreixen o impedeixen l’exercici dels drets humans. Per això, l’exercici dels drets és un acte de responsabilitat individual i col·lectiva que implica defensar els nostres drets i els drets de tothom, denunciar-ne qualsevol vulneració i exigir als poders públics que els garanteixin.

Són els estats els responsables de fer complir aquestes normes i de sancionar-ne l’incompliment. Els governants i les institucions públiques són titulars d’obligacions. Han de respectar els drets humans i no poden establir normes polítiques ni dur a terme accions que vulnerin els drets de la població; han de protegir tota la població i fer efectius aquests drets i adoptar totes les mesures necessàries per donar resposta a les demandes, especialment les de les persones que es troben en situació d’exclusió o vulnerabilitat.

Els actors socials, entitats com la nostra, sindicats, ONG, etc. no tenen la responsabilitat de la protecció social, sinó que són un pont entre la població i les institucions públiques. La seva funció és actuar des de l’acompanyament i el compromís en els processos d’integració social.

No hi ha una línia que delimita allò meu d’allò dels altres. Contribuir a l’accés als drets requereix tenir clar que es contribueix a la construcció d’un nosaltres: els drets humans són comuns a totes les persones, no només de qui s’ho mereix, ni de qui ha tingut sort, ni de qui ha treballat de valent.

Així, doncs, l’enfocament en drets humans –especialment en la intervenció social– implica protegir els drets bàsics i fer front col·lectivament als riscos individuals. És partint d’aquest paradigma que el 2020 –coincidint amb el decret de l’estat d’alarma per la pandèmia de la COVID-19– comença a caminar el nou Programa d’Assessoria Jurídica Social i Acompanyament en Drets de Càritas Diocesana de Barcelona. De fet, una auditoria ja havia detectat la necessitat d’unificar criteris en aquest camp d’intervenció, l’any 2018.

Aquest nou programa s’articula entorn de sis professionals de l’advocacia (dues persones contractades i quatre de voluntàries) que, juntament amb una administrativa, donen resposta a vulneracions de drets bàsics, sobretot en temes d’habitatge, drets civils, administratius, laborals i penals.

El programa té un doble objectiu: assessorar amb caràcter preventiu, internament, les treballadores socials i les educadores d’intervenció social i, externament, les persones que arriben amb els drets vulnerats. Quan hi ha d’intervenir la justícia, el cas es passa al torn d’ofici.

Vist així pot semblar que parlem de matèria abstracta. Res més lluny de la realitat. Les persones que arriben a les consultes del programa, explica Sonia Lacalle, la seva responsable, ens parlen de vulneracions que “determinen el seu dia a dia, com ara entitats bancàries que es neguen a obrir un compte perquè la persona no té papers o ajuntaments que es neguen a empadronar persones que viuen en habitacions de relloguer o locals ocupats”.

Aquestes dues circumstàncies són bàsiques, perquè, tal com afirma Lacalle, “les persones necessiten tenir un domicili per accedir als recursos de salut i a l’escolarització dels fills, però també els cal un compte bancari on ingressar una prestació social com pot ser l’ingrés mínim vital (IMV)”. No tenir ni una cosa ni l’altra aboca les persones a la més severa de les exclusions i a viure de la beneficència. En definitiva, treballar en la defensa dels drets humans i de les persones que viuen en situació de vulneració dels seus drets implica treballar per un canvi en el model de societat que genera exclusió, pobresa i desigualtat.

Les persones que veuen vulnerats els seus drets sovint no són conscients de la seva situació. Per això és tan important l’existència d’aquest programa. Amb el seu criteri, vetllant per l’accés als drets de les persones en situació més feble es contribueix a vetllar perquè aquests drets es mantinguin perquè tothom hi pugui accedir.

Fes un donatiu

Periodista. Tècnica del departament de sensibilització.

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons