“No es pot estimar Déu sense estimar els pobres. L’amor al proïsme és la prova viva, palpable, de l’amor autèntic a Déu”
Des de Càritas Diocesana de Barcelona rebem amb una profunda alegria i esperança l’exhortació apostòlica Dilexi te (“T’he estimat”) de Lleó XIV, un text que ens parla, amb una força immensa, sobre l’amor als pobres. Aquest document és una crida a viure amb el cor obert, a mirar el món amb els ulls de Déu i a continuar el llegat d’amor del Papa Francesc.
En el seu cinquè capítol, Dilexi te, el Papa ens recorda que l’atenció als pobres no és només un gest de bona voluntat, sinó una part essencial del cor mateix de l’Església. Des de sempre, aquest amor ha estat un far que ha guiat els passos dels cristians al llarg dels segles. El Papa ens convida a submergir-nos en aquest riu de llum, a deixar-nos portar per la tendresa de Déu que es manifesta, especialment, en el rostre dels més vulnerables.
Lleó XIV remarca que no podem mirar cap a una altra banda davant les injustícies que generen pobresa. No podem veure els pobres com un “problema social”, sinó com germans i germanes, com a part de la nostra família. Ens demana un amor proper i sincer: dedicar temps, escoltar, acompanyar i compartir la vida.
Perquè, com diu el Papa, no es pot estimar Déu sense estimar els pobres. L’amor al proïsme és la prova viva, palpable, de l’amor autèntic a Déu. Si tanquem el cor als més febles, mai podrem obrir-lo plenament. Per això, el Papa ens anima a ser samaritans en un món ferit. Un món on la pobresa no és només la manca de pa, sinó també de paraula, d’afecte, de sentit. Ens recorda que l’amor es concreta en l’esforç per aconseguir una feina digna, una educació justa, una vida amb igualtat i respecte. Però sobretot, ens recorda que l’amor comença per mirar, comprendre i acollir.
D’entre tots els crits del món, el Papa també ens demana una atenció especial als migrants i refugiats, a aquells que han hagut de deixar-ho tot per buscar un futur millor. Ens diu que cada persona és fill i filla de Déu, i que darrere de cada rostre hi ha una història que mereix ser escoltada, una vida que mereix ser estimada.
Per tant, cal que continuem treballant per construir una Església sense límits, una Església que no coneix enemics, sinó només persones a qui estimar. Una Església que, com Crist, surt a l’encontre dels altres, abraça sense preguntar, acompanya sense jutjar i estima sense mesura.
Aquesta és l’Església que el món necessita avui: una Església amb el cor obert, sense fronteres i plena d’amor sense límits.
