Conduir és una activitat opcional mentre que tenir un habitatge és un dret universal. La conducció està regulada i, en canvi, tot es permet en matèria d’habitatge
L’habitatge és un refugi i un dret que tots els ordenaments jurídics han tractat de garantir. El cotxe, però, és un mitjà de transport que no permet a ningú establir-hi la seva residència habitual. Malgrat ser molt útil, la seva utilització és voluntària i és per això que no està configurat com un dret en cap ordenament jurídic d’aquest món i, molt menys, com un dret fonamental de caràcter universal.
Tot això fa que sigui lògic pensar que si en el nostre planeta l’habitatge es configura com un dret bàsic des de fa 70 anys, tots els Estats haguessin d’establir els mecanismes necessaris per impedir que puguin existir habitatges que no reuneixin les condicions mínimes que garanteixin als seus habitants l’exercici del seu dret fonamental de forma digna i segura. És també comprensible que si en el mateix món la tinença i gaudi d’un cotxe no és un dret fonamental per a ningú, no cal assegurar les condicions de seguretat i confort dels vehicles de manera tan estricta a com haurien d’estar assegurades les de les habitatges.
Passa, però, que en el lloc del món en què jo visc, les coses no són com es diu que són ni com es legisla perquè siguin.
La regulació dels cotxes…
Habito en un lloc en què és impensable que ningú pugui adquirir un vehicle més barat, renunciant al fet que se li instal·lin els fars, o els intermitents, o els llums de fre, o les portes, o les finestretes, o el fre de mà, o que se li col·loqui només mig volant. En el lloc en què visc, encara que s’aconseguís adquirir un vehicle sense algun d’aquests elements bàsics, a ningú se li ocorreria circular amb ell més de 25 metres, perquè tothom sap que ràpidament li sortiria al pas algun dels molts agents de l’autoritat que ronden els carrers i li immobilitzarien el cotxe en poc temps, imposant, a més, a l’insensat venedor que s’hagués atrevit a posar en circulació un vehicle així, una multa exemplar per dissuadir la generalització d’aquesta conducta.
En el lloc on vivim, els vehicles no poden estar més de 4 anys sense passar una revisió tècnica obligatòria i si algú s’atreveix a vendre o llogar un cotxe sense les condicions mínimes per circular, ningú qüestiona que se li sancioni de la manera més dura possible. Dubto que l’infractor qüestioni la sanció i dubto, també, que se li ocorri argumentar que la venda o el lloguer d’un vehicle sense els requisits de seguretat i confort necessaris és, en realitat, un acte de misericòrdia que permet conduir a les persones indocumentades o sense recursos que, d’altra manera, no poden accedir a adquirir un vehicle en condicions normals.
… i la regulació de l’habitatge
En el lloc en què vivim, en canvi, no és gens difícil que qualsevol pugui llogar o pugui vendre un habitatge sense vidres a les finestres, o sense la superfície mínima necessària, o amb greus humitats, o sense una instal·lació elèctrica segura, o sense ventilació, o només amb aigua freda. En aquest lloc, és fàcil adquirir habitatges de lloguer o de compra que no reuneixen les condicions mínimes que assegurin que sigui digna. A més, és difícil que l’autoritat pugui arribar a advertir que s’estan oferint habitatges sense molts dels elements bàsics que necessita per ser considerada habitable, per la qual cosa res dissuadeix que aquesta conducta es generalitzi i continuï.
En el lloc on vivim, els habitatges han de passar inspeccions tècniques cada 15 anys i ningú castiga les que superen aquest període. Els que s’atreveixen a comercialitzar amb infrahabitatges protesten iradament les poques vegades que se’ls sanciona i no tothom comparteix que es persegueixi la posada en el mercat d’habitatges sense complir els requisits de seguretat i confort que exigeixen les lleis, perquè molts argumenten que en aquest negoci hi ha una funció social que permet a les persones indocumentades i sense recursos viure en algun lloc, perquè està generalment admès que la seva condició determina que puguin viure sense condicions.
En el lloc on vivim, avui està més assegurada l’opció de conduir ocasionalment un vehicle que el dret universal a residir permanentment en un habitatge en condicions de vida digna. I jo sóc dels que tinc la sort de viure en un món que presumeix de ser civilitzat.
