Les persones de Càritas que intervenim en l’acció social (ja siguem contractades o voluntàries) pensem que la participació depèn de nosaltres, com si fos una cosa que “concedim”. Tanmateix, la vida s’entesta a repetir-nos que la participació és inevitable, i que aquesta succeeix en terrasses, patis, parròquies o en les xarxes socials. En fi, en qualsevol àmbit on hi hagi comunicació.
Projecte “Mirem endavant” a Bon Pastor, Barcelona
Canalitzar aquesta participació de forma positiva, aprofitar-la com a oportunitat és, sens dubte, un dels reptes que tenim les persones que acompanyem aquests processos. A partir de les experiències amb els grups de persones que acollim i acompanyem, ens adonem dels criteris, orientacions i aprenentatges que il·luminen la pràctica. Aquests són alguns punts que vull ressaltar:
No som davant d’una moda: Quan expliquem com és el nostre model d’acció social, quin és el nostre paper en relació amb les persones en situació de vulnerabilitat o exclusió, diem que les persones són protagonistes de la seva vida, dels seus processos. El nostre paper és acompanyar-les, partint de la seva situació i de les seves capacitats (que no carències). Treballar amb persones a les quals assignem un paper més semblant al de “beneficiàries”, “usuàries” o receptores d’uns recursos de què nosaltres disposem, pot ser la resultant d’inèrcies històriques diverses, però no és el tipus d’acció en la qual creiem i a la qual som cridats.
Parlem de participació si perdem la por a perdre el control: No hi ha participació si no cedeixo poder, si no afavoreixo l’empoderament, si no em genera inseguretat. Assumir el risc que et “moguin els papers”.
Treballar el reconeixement mutu: Treballar “des de les capacitats” no és suficient. Cal fer sentir a l’altre que el reconec i m’aporta.
Paciència i respecte als ritmes personals: Tenim diversitat de “motxilles vitals” i diversitat de “temps”.
Dono confiança: I no es pot donar el que no es té. Ens donem confiança i seguretat en els nostres equips?
Però també requereix apostes i decisions institucionals: Crear espais i oportunitats per a l’escolta. Nous, diferents dels que ja tenim, per crear ponts, vincles.
Flexibilitzar les nostres estructures, superar la por, la resistència i la inèrcia vers les coses noves i canvis: Implica explorar i practicar noves experiències, assumint amb responsabilitat el risc que comporten, però també l’aposta de poder descobrir, aprendre, créixer.
Fer créixer les capacitats: La formació per enfortir les capacitats dels agents; aportant la seguretat i confiança necessària per emprendre processos participatius.
Amb tot això, estem disposats a escoltar als que acompanyem?
