La meitat del menjar que produïm al món és desaprofitat. Ni tan sols arriba a les nostres taules. Tot i això un milió de persones d’aquest planeta no té accés al menjar, pateix inseguretat alimentària, pobresa alimentària o malnutrició
Malgastem milions de tones de menjar en tot el món cada any. En la meva ciutat, Leeds, l’any 2012, més de 22.000 persones van ser diagnosticades de malnutrició, fins i tot nens. I vaig decidir que no em podia quedar de braços creuats. El sistema està configurat per explotar la humanitat i l’entorn. No entenc per què deixem que això succeeixi.
Un dia estava treballant a una granja a Austràlia i un dels líders d’equip em va dir: “No pots canviar el món fins que no canviïs primer la teva ciutat d’origen”. I en aquells moments em vaig adonar que havia de tornar a Leeds. Així que vaig tornar a casa i vaig crear una empresa, no és caritat, és una empresa anomenada The real junk food project (El projecte real de menjar escombraria). Em vaig proposar agafar aquest menjar escombraria i permetre que arribés a la gent. La manera més productiva de transferir l’energia del menjar és alimentant la gent, no les papereres. I una setmana després de crear la companyia, vam obrir el primer cafè “Paga allò que vulguis” de Regne Unit, que utilitza únicament residus interceptats, menjar excedentari.
“Paga allò que vulguis” no va d’oferir menjar gratis: és posar en valor les persones i el menjar, els recursos, el temps, i retornar el que creguis que es mereix. He vist que aquest concepte ha triomfat arreu del món, especialment a Austràlia. Però vam decidir que li donaríem una volta al concepte i permetríem que les persones paguessin allò que volguessin. Així que vam tenir persones que venien al cafè i donaven allò que volien: el seu temps, la seva energia, les seves habilitats, donacions econòmiques si així ho volien… Teníem gent que netejava les finestres, persones que rentaven els plats, fregaven el terra, gent que no podia pagar però que va millorar la instal·lació elèctrica… Per ells això era més valuós que donar-nos diners.
Així que vam interceptar menjar de totes bandes. Recollíem menjar de les escombraries dels supermercats, de bancs alimentaris, mercats urbans… també rebia moltes trucades i correus electrònics dient-me “Pots venir i emportar-te aquest menjar?”. La meva resposta era sempre “sí”. Com a éssers humans, teníem el poder de saber si aquell aliment encaixava o no.
I és que estem manipulats per les dates de caducitat. Els supermercats saben que és una eina molt poderosa per nosaltres: veus la data, llences el producte, tornes al súper i compres de nou. Però aquest menjar és totalment comestible, no té res de dolent. Ens enfrontem a un gran malbaratament alimentari del qual ningú ha escoltat parlar: els bancs d’aliments. Molta gent creu que el banc d’aliments fa molt de bé, i ho fan socialment, però mediambientalment malgasten molt de menjar. Les seves polítiques només els permeten guardar menjar per temps limitat i quan la data de caducitat els arriba, els han de llançar.
En el nostre primer any –vam obrir al desembre de 2013- vam evitar que es llancessin 23 tones de menjar. Vam alimentar a més de 10.000 persones en aquell petit cafè, vam cuinar més de 12.000 plats i, amb aquestes dades, vam pensar: aquí tenim quelcom poderós. La veritat és que no ens agrada estar fent això, preferiríem que s’ensenyés als infants d’on prové el menjar i per què no s’ha de malgastar. Però també està a les nostres mans: entre tots podem acabar amb aquest malbaratament prenent consciència en el nostre dia a dia.
