A Càritas fa temps que vam iniciar un procés de reflexió per plantejar-nos com ser millors en la gestió de la roba i els aliments, dos àmbits que estan a l’ADN de la institució
Històricament, la distribució de la roba i els aliments es va plantejar com una solució d’emergència davant situacions de màxima vulnerabilitat. Calia atendre les primeres necessitats de persones sense recursos. A hores d’ara, quan s’ha superat el pitjor de la crisi econòmica, arriba el moment de plantejar-nos com podem seguir donant cobertura a les necessitats de les famílies d’una manera més digna: per exemple, garantint que les persones puguin escollir els aliments que volen menjar. Canviar de model no suposa renegar del passat ni menystenir la feina feta. Ben al contrari. És aquest bagatge el que ens ha portat fins aquí.
Malbaratament i especulació contra la pobresa
L’Església catòlica (Càritas, ordes religiosos, entitats cristianes d’iniciativa privada) ha estat i continua essent una de les principals (si no la principal) distribuïdores d’aliments en espècie arreu del territori, també a casa nostra. També les diferents administracions han assumit el seu paper en la resposta a les necessitats bàsiques. El Govern espanyol, per exemple, és un dels proveïdors d’aliments més importants per a les entitats del tercer sector i els vehicula a través del Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA). Amb un concurs públic, el FEGA compra els excedents alimentaris dels productors per evitar-ne el malbaratament i els distribueix entre les organitzacions socials.
Tot i això, en aquest procés es donen algunes contradiccions que cal assenyalar. Per un costat, el FEGA només subministra aliments que compleixen criteris de durabilitat, transport, emmagatzematge i conservació. En queden exclosos els frescos (verdura, peix i carn), cosa que dificulta l’accés a una dieta saludable. Per l’altre, pel que fa al tipus de sistema productiu, el concurs de compra del FEGA facilita la competència de grans empreses i en deixa fora les economies socials o cooperatives d’abast més local.
Per tant, el sistema vincula la lluita contra el malbaratament amb la pobresa, sense tenir en compte el dret a l’alimentació, i afavoreix dinàmiques especulatives alhora que oblida l’economia sostenible.
El pervers negoci de la roba usada
La gestió de la roba és un negoci que al nostre país no tenia gaire tradició, però la crisi econòmica d’una banda i una certa consciència mediambiental de l’altra són les claus de l’èxit del mercat de segona mà.
Per volum, la roba és el cinquè residu més important. Ara bé, de tot el que es recull, el 60% no es pot reutilitzar perquè està en mal estat, el 36% és reutilitzable per a l’exportació (especialment a països del tercer món) i només el 4% es pot reutilitzar per a la venda al detall.
En paral·lel a aquest mercat minorista, s’ha generat un negoci a l’engròs –amb empreses especialitzades en la importació, l’exportació i la reutilització de roba de segona mà– destinat a abastir botigues i mercats de tot el món. És un circuit complex en el qual no es desaprofita pràcticament res i que sovint s’aprofita de la solidaritat. En resum, el negoci de la roba és molt productiu. Per això, no és d’estranyar que, en paral·lel a les entitats no lucratives i a les empreses, hagi florit un negoci il·lícit que s’aprofita de la solidaritat i de la feina legal dels altres.
Innovar en les ajudes, dignificar vides
En aquesta línia, a Càritas Diocesana de Barcelona pensem que tant les ajudes en espècie com les ajudes econòmiques són transitòries, una solució d’urgència mentre les persones i les famílies no reben uns ingressos mínims que els permetin fer una vida digna.
L’aposta passa prioritàriament per les ajudes econòmiques a través de la targeta solidària, una targeta de pagament en la qual l’entitat ingressa l’import de l’ajuda i permet que la família pugui comprar els aliments on ho ha fet sempre, cosa que fomenta el comerç de proximitat; triar què menja segons gustos, cultura o salut i preservar la funció social de l’alimentació (cuinar i menjar en família), i mantenir l’hàbit d’administrar el pressupost familiar, al mateix temps que s’evita el malbaratament i es fomenta la sostenibilitat alimentària.
Aquest és el model que es vol seguir per convertir en virtuós el cicle de l’ajuda alimentària, tot i que conviu amb el tradicional d’ajuda en espècie i no sempre el pot substituir. També és el model que guia la reconversió de l’altre gran puntal de l’acció social de Càritas, la roba de segona mà.
A Barcelona es va començar a treballar amb roba de segona mà l’any 1986 amb el que seria la llavor de l’actual Fundació Formació i Treball i que ha acabat consolidant-se com a Moda Re- a tot el territori de l’Estat.
