Malgrat la seva joventut, l’Ahmed ha viatjat fins a Grècia amb els seus pares amb la intenció de tenir una vida millor. El seu futur, però, encara està a l’aire
Hola. Em dic Ahmed i sóc sirià.
La meva família i jo som uns d’aquests refugiats que ja t’hauràs acostumat a veure a la televisió. Munts de persones, grups de famílies amb nens petits es desplaçaven, i encara ho fan, per camps i ciutats, sense un rumb fix moltes vegades. Fèiem acampada on podíem, en tendes de campanya que ens donava la gent o les organitzacions humanitàries. O, de vegades, simplement ens protegíem amb uns plàstics.
Quan veig alguna foto sobre nosaltres, sempre sortim en fila. Sempre estem al costat d’una reixa, una tanca o un filat. Sempre a la frontera. Així portem molt de temps. Gairebé tots vam fugir de la guerra.
Nosaltres hem arribat al camp de Pieria (Grècia). Crec que hem tingut sort perquè, durant aquest viatge, he sentit als meus pares parlar moltes vegades amb amics o amb altres persones que trobàvem pel camí. Mai sabien si la informació que rebien era del tot certa. Hi ha molta gent que forma part de les màfies. La meva mare ens deia que no tinguéssim relació amb persones desconegudes. Ens parlaven de xarxes que trafiquen amb droga, armes i persones. Per a alguns, aquestes màfies eren la seva única font d’informació. Persones sense escrúpols, com diu el meu pare, o que es busquen la vida com poden. Ronden pels campaments improvisats oferint la possibilitat d’anar a altres llocs a canvi de diners. Moltes famílies han perdut els seus estalvis. Nosaltres hem tingut sort perquè un cosí va viatjar abans i ens ha donat bons consells.
Hi ha moltes rutes per arribar a Europa. Nosaltres vam arribar des d’Izmir, a Turquia. Però altres ho han fet des d’Istanbul. Hi ha gent que porta esperant des de fa quatre o cinc anys. Les cues per accedir al registre de l’ACNUR són interminables. Hi ha llistes d’espera d’anys. És molt important aconseguir aquest registre. Els meus pares m’han explicat que només així existim oficialment com a refugiats i podem tenir assistència sanitària o anar a l’escola, encara que sigui precària. D’aquesta manera, es pot intentar buscar una feina. Això és molt difícil, i al final les persones treballen en allò que poden, el que va sortint. És l’economia submergida, crec que en diuen així.
Sí, crec que tenim sort d’estar en Pieria. Tot segueix sent difícil, però hem arribat abans de la signatura de l’acord entre la Unió Europea i Turquia. Ara és molt més difícil arribar. Les rutes il·legals són més llargues, més perilloses i costen més diners. Això és una cosa que saben tots els grans, que parlen molt d’aquest tema amb altres persones que són aquí, com nosaltres. Almenys aquí no hi ha bombes. No hi ha guerra. Però no sé què passarà. No sabem si ens quedarem o si viatjarem a un altre país on puguem començar una vida nova.
