Els avenços tecnològics han permès que viatjar a qualsevol part del món sigui possible, i que els moviments de persones entre països sigui una realitat, si més no per qui s’ho pot permetre. Quan no patíem els efectes de la COVID-19, per a molts de nosaltres viatjar a qualsevol indret del món era una opció factible i desitjada.
Els intercanvis d’estudiants eren i són una realitat creixent, i paraules com globalització i diversitat formen part del nostre vocabulari habitual. Una gran part de la societat creix sentint que és part del món, que el món és als seus peus, i que tot és possible. Però cal ser prudents amb les paraules, i amb aquesta falsa sensació que tot és possible: No tot és possible si no tothom està inclòs.
Globalització i diversitat són paraules buides de contingut si només les apliquem als que ho tenim més fàcil, als que ens movem sense dificultats i als que ningú atura a la frontera, qüestionant-nos el motiu d’entrada a un altre país. Són paraules buides si ens limitem a aplicar-les quan sortim, per reivindicar el nostre dret a moure’ns o quan la diversitat en realitat la limitem a una visió folklòrica d’altres cultures. Globalització i diversitat impliquen molt més. Impliquen una societat oberta, en la que tots ens movem, en la que estem oberts a l’arribada de persones d’origen cultural divers, a què siguin els nostres veïns i veïnes, a què ens situem els uns davant els altres i ens mirem als ulls per conèixer-nos i reconèixer-nos.
En un moment on s’aguditzen els efectes de la pandèmia i la crisi econòmica i social es manifesta, correm el risc de veure les persones vingudes d’altres països com a forasters, com a diferents, com una competència vers els nostres recursos, en definitiva com “els altres”. En temps com l’actual, com diu el Papa Francesc al missatge per a la 107 Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat 2021, “els nacionalismes tancats i agressius (cf. Fratelli tutti, 11) i l’individualisme radical (cf. Ibid., 105) esquerden o divideixen el nosaltres, tant en el món com dins de l’Església. El preu més elevat el paguen els que més fàcilment poden convertir-se en els altres: els estrangers, els migrants, els marginats…”.
Els desplaçaments de persones existeix d’ençà que l’ésser humà existeix. Ja en l’Antic Testament i en la Bíblia veiem diversos testimonis, i un mandat clar i directe a acollir “Era foraster, i em vau acollir” (Mateu 25,35). En el moment actual, només aturat pel tancament de fronteres durant la pandèmia, els desplaçaments forçosos són inevitables: la guerra, les situacions de violència a molts països, la crisi provocada pel canvi climàtic, o simplement la manca d’esperança obliguen les persones a sortir dels seus països per millorar les condicions de vida i protegir la seva família. I no ens enganyem, marxar de casa no és fàcil. En aquestes condicions ningú marxa voluntàriament, ningú deixa la família, els amics, i casa seva per voluntat pròpia. Ningú tria deixar-ho tot enrere, emportar-se només una maleta i triar què posar-hi, perquè tot no hi cap.
I quan arriben al país de destí es troben amb una llei d’estrangeria que esdevé una nova frontera i els obliga a estar als marges de la societat fins a regularitzar la situació administrativa i obtenir una autorització de residència i treball. Una llei d’estrangeria que els obliga a estar en la irregularitat, en el mercat de treball informal, en situació d’explotació, d’inestabilitat i sense possibilitat de cobrir les necessitats bàsiques: aliments i habitatge. Les conseqüències d’una normativa poc empàtica la veiem dia a dia des de Càritas Diocesana de Barcelona, així com des de les parròquies, amb l’arribada de persones que busquen una oportunitat i es desesperen davant els obstacles gairebé insalvables de la llei d’estrangeria.
Tampoc la societat d’acollida ajuda. Molts cops les idees preconcebudes que tenim de les persones d’origen cultural divers, la categorització que en fem -és a dir, els estereotips i prejudicis que hem anat creant com a escut protector davant d’allò que ens és desconegut- no ens deixen ni tan sols acostar-nos a l’altre, no ens deixa veure com és. Cal trencar aquestes barreres, acostar-nos, saludar-lo, mirar-lo als ulls, preguntar-li per la seva vida. En definitiva, no deixar que la por ens paralitzi i no ens deixi veure que només és una persona, un ésser humà com la resta, amb les mateixes preocupacions i alegries, amb les mateixes necessitats i desitjos que qualsevol altre ésser humà. Un ésser humà amb qui podem tenir conflictes, com amb qualsevol altre, però que només posant-nos davant un de l’altre els podrem resoldre. Un ésser humà que ve d’altres països, d’altres cultures, amb qui podem ampliar els nostres coneixements: lectures, música, costums, festivitats. Un sumar que permeti que la llavor de la pertinença comenci a créixer en l’altre, se senti part d’aquell espai, s’obri també i deixi també de tenir por a tot allò que desconeix.
Només així serem capaços de conèixer-nos i reconèixer-nos mútuament, com a éssers humans. Podrem deixar les etiquetes enrere i no parlar d’estrangers, migrats i refugiats (fins quan algú ha de continuar sent migrant?). Serà la manera de veure al nostre veí, i la mare de la millor amiga de la nostra filla, com un veí i una mare d’escola més. Podrem ser amics i família, i serem capaços de crear un llegat de convivència per les generacions futures. Només així serem un NOSALTRES.
“Somiem amb una única humanitat, com caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascú amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascú amb la seva pròpia veu, tots germans” (cf. 8 Fratelli tutti).
