Emigrar a un altre país, especialment si aquest és dels denominats del Sud, significa creuar fronteres físiques però també superar-ne d’altres que són invisibles. Prejudicis, estereotips, rumors, etc. aixequen constantment el mur del nosaltres i ells, una paret que s’eleva tant per les dificultats d’adaptació de les persones que arriben procedents d’altres països com per les pors dels originaris d’aquí. És el que constata Bassirom Balde, que va marxar del Senegal quan només tenia 9 anys i que des de principis dels 90 viu a Espanya, on va acabar recalant després d’un periple que el va portar primer a França i després a Líbia. “Cal que prenguem consciència que la convivència només es produirà si uns i altres hi posem de la nostra part. Els immigrants hem de ser oberts, receptius a la cultura i a la gent que ens rep, i els d’aquí, per la seva banda, també han de poder entendre la multiculturalitat i tot el que implica”, explica Balde.
La seva és una història amb un final feliç. Una excepció inspiradora d’entre els milers de viatges migratoris que a diari farceixen l’actualitat dels mitjans. Balde va decidir emigrar en busca d’una vida millor quan era un nen, i per les vicissituds que va viure l’adultesa el va sorprendre abans d’hora: “Vaig haver de travessar la selva fins a Gàmbia i d’allà vaig acabar a Dakar. Vaig viure al carrer durant 4 anys, alimentant-me de les restes de la brossa. Per sort, una família francesa que treballava a les Nacions Unides em va ajudar, em van salvar la vida. Els diumenges em donaven el menjar per tota la setmana. Una altra família, també de França, em va “adoptar”. Em van portar amb ells, em van matricular a una escola d’allà i em van pagar la universitat. Vaig fer Periodisme, la branca d’audiovisual”. Balde explica que, una vegada acabats els estudis, va voler independitzar-se i sortir al món: “Vaig comprendre que aquella família ja havia fet prou. Vaig començar a viatjar, buscant-me la vida, fins arribar a Líbia, a Trípoli, i vaig acabar treballant a una ambaixada. Allà sí palpava que la discriminació per ser negre era evident, tot i que a mi, en treballar amb diplomàtics, no em tractaven despectivament”. En aquest sentit, Balde reflexiona sobre els matisos dels estereotipis: “No és el mateix un negre que emigra amb pastera que un que arriba al nostre país fitxat per un equip de futbol o de bàsquet. Són percebuts de forma diferent”. Per a ell, l’educació és la clau: “No crec que hi hagi persones racistes sinó persones ignorants, que no són conscients de la realitat”.
De Líbia va marxar cap a Espanya, on va treballar primer recollint pinyes al Maresme i després a la TV de Mataró. Una odissea que l’ha forjat com a persona i que dóna llum a un testimoni de fe i realisme per a aquells i aquelles que travessen països fugint-ne d’altres amb l’esperança d’una vida millor.
Aquesta història il·lustra la xerrada que porta per títol Fronteres interiors (llegir-la aquí) que la responsable de Migració de Càritas Diocesana de Barcelona, Imma Mata, va impartir en el marc de la conferència Som migrants. Aquest espai de reflexió volia posar veu a l’exposició que porta el mateix títol i que es podrà veure fins al 30 d’agost al CaixaForum de Barcelona. Imma Mata, en la seva intervenció, va destacar que “com a societat hem de lluitar perquè tinguem els mateixos drets i deures, i se’ns tracti amb la mateixa dignitat”. Aquest és un dels missatges de la mostra Som migrants, que vol il·lustrar, a través de diferents fotografies, el drama de les persones immigrants en creuar les fronteres de Mèxic als EUA i la del Marroc a l’Estat espanyol (coneguda com la Frontera Sud).
