Si parlem de soledat, soc una de les moltes persones que es troben en aquesta situació
Em dic Ricardo. Tinc 86 anys i visc sol en un pis de 25 m².
Si parlem de soledat, soc una de les moltes persones que es troben en aquesta situació, ja que no em queda família. De dilluns a divendres, rebo el servei a domicili d’unes treballadores familiars que m’ajuden en qüestions d’higiene personal o preparar el menjar, entre altres tasques. Gaudeixo molt quan em preparen torradetes de Santa Teresa! També tinc una persona que m’ajuda en la neteja de la llar, ja que les limitacions físiques no em permeten fer les tasques del dia a dia.
Un cop per setmana, em visita una voluntària de Càritas, que sempre espero amb il·lusió. Si fa bon temps, sortim a passejar. A més, durant el curs escolar em venen a veure dos joves de 17 anys, que són alumnes d’una escola que col·labora amb Càritas. Tinc l’oportunitat de xerrar amb ells, i m’acompanyen a veure com va el barri.
És cert que compto amb algunes amistats, però són poques. Tinc bona relació amb unes veïnes, que de vegades em fan companyia. Abans tenien un gosset, i quan sortien de viatge me’l deixaven perquè els hi cuidés. Amb el gos ens fèiem companyia. També tinc una amiga d’origen italià. Abans vivia a la meva escala, amb la seva parella, però van tornar a Itàlia perquè els resultava massa car el cost de l’habitatge a Barcelona. Fa poc han tornat a Catalunya, i viuen a Amposta. Han tingut un fill. Van venir a visitar-me fa algunes setmanes per presentar-me el nen, que ja té nou mesos. Vaig agafar-lo en braços, i atès que jo no ho tingut fills, em va fer molta il·lusió.
